Curiós

De tarda

Potser hauria d'haver pres la màquina, però em va fer mandra.

Si l'hagués portat segur que hagués fet alguna fotografia del vaixell salpant.

El vaixell crida l'atenció. No tant per les dimensions -que deunidó- com pel cuc -anguila, peix?- que porta dibuixat a proa, amb uns llavis al bell mig de la quilla seguits, a cantó i cantó del suposat peix.

De coloraines. És un vaixell de fer creuers.

La tarda, des de Miramar, ja ofereix les llums tardorenques. La balconada és un seguit de turistes que vénen i van, i després de la primera ullada a baix el port i, normalment, una expressió de complaença, se'n tornen a seguir el passeig. Alguns es queden a la terrassa del bar i gaudeixen amb més calma del lloc.

M'estic repenjat a la barana tranquil·lament mirant a baix. A quantes fotografies haurà sortit del meu clatell? Potser algú dirà "llàstima d'aquell tio que s'estava allí palplantat"!

El vaixell salpa. Els tres tocs, les tres esbufegades de la sirena. Comença la maniobra de desatracament separant-se molt lentament del moll en paral·lel, tan de proa com de popa. Els núvols damunt el mar son més grisos, però, trencats en canvi pel cantó de terra, no son cap obstacle per al sol que ho il·lumina tot amb tons dolços, diria melangiosos.

O potser és que la melangia me la porta la maniobra de sortida del vaixell, aquella sensació de quedar-se a terra. De veure com se'n va i tu quedar-te a terra.

Sense a penes bellugar la proa, la popa dibuixa a les aigües del port un quart de cercle. I de la mateixa manera, però a l'inrevés, sense a penes moure la popa, posa proa a la bocana del port.

Avança lentament. Aquells puntets que eren les persones ja es desdibuixen del tot. En passar per la bocana el vaixell em sembla més gran.

Ells veuran la posta d'avui des del mar. Avui hi haurà una posta bonica, segur, per tal com veig els núvols, i veuran les darreres llums del dia esmorteir-se a la terra. Han virat, més o menys, cap a llevant.

Aquell altre vaixell fora port que em semblava fondejat no ho estava. Devia esperar l'entrada, doncs ara avança cap a la bocana.

El primer es va fent petit.

El sol segueix baixant.

Els turistes van i vénen.

El petó d'aquella parella a la barana és més una xuclada que un petó.

Ara me'n adono que ja estic cansat d'estar dret. M'assec un moment a les monumentals arrels de la bellaombra d'allà al darrera per a lligar-me el cordons. Al banc de més enllà una parella jove canvia els bolquers del petitó.

Rebufa una altra sirena. Me'n torno cap a casa.

A la carta.

“Doncs…miri, d’entrada, posi’m sisplau una matinada lleugerament emboirada, que faci que el sol es pugui lluir una mica a la sortida, ja sap, amb aquells raigs de colors tant especials i dolços pentinant les boires.

De primer, un matí clar, amb les boires esvaïdes per l’escalfor del sol o refugiant-se a les alçades, oscil·lant, si pot ser, d’ací d’allà, però sense enterbolir res.

I de segon un matí de temperatura agradable, que faci suar justet, justet, el tros d’esquena que tapa la motxilla, per allò de treure’n el jersei en els descansos i tapar-se una mica.

De postres, si és tant amable, una fresqueta lleugerament humida a la vall, en traspassar un torrent o a la font. M’agraden els postres que refresquen, sap?”

Ve’t aquí que si fos possible de triar el temps a la carta, hagués estat aquest. Justament el que vam tenir a l’excursió de diumenge, a Pardines.

Constato que vaig fer ben poques fotografies i és que, tot i anant bé la càmera, allò que veia reproduït ho trobava ben pobre en relació al que veia. La càmera no captava bé aquella simfonia de llums, aquells matisos, aquella –diré una bestiesa- sensació de serenitat. O potser estava massa immers en el paisatge com per a tancar-lo en uns milers de pixels.

Ah, i queda una cosa molt important per a inventar, que ofereixo de bon grat i sense demanar drets d’autor per la idea: 

Cal una càmera o andròmina semblant, capaç d’enregistrar, a més d’imatges, les olors. Ah, les olors! 

Com és que un registre tant i tant important per als nostres sentits ha quedat oblidat per la tècnica?. Altres dificultats han estat vençudes. Potser és que no tindria mercat?

A Puigsac hi ha l’ermita de Santa Magdalena, molt ben arregladeta, que en la restauració van posar un vidre gros per a poder veure l’interior. Fa goig. I és un excel·lent mirador de la vall.

D’allà vam anar fins la cabana de l’Orri Vell, on vam fer una estoneta de descans torbant la tranquil·litat de les vaques que, per cert, ja estaven una mica neguitoses, rondinant i donant voltes en el lloc on l’amo els hi posa la sal.

A dalt la serra Cavallera les boires, blanques com el cotó, semblaven voler traspassar cap al nostre cantó i així, de tant en tant, una mica el Taga i més el Puig s’Estela, quedaven amb els cims ara amagats, ara tornant a mostrar-se, en una mena de joc d’ara si, ara no.

Pensava en quan vam pujar al Puig s’Estela. A casa he comprovat al meu arxiu que vaig ser-hi el  8 de juliol de 2001. Bufa! Tant ja fa?

Unes carlines ben obertes. I de l’Orri Vell  cap a la Collada Verda. Abans d’arribar-hi, una bona xipollejada en els prats  que recullen les generoses aigües que s’escolen de dalt. Molls els baixos dels pantalons, però els peus eixuts. Encara sort.

Dinem una mica més avall de la collada, en lloc més arrecerat, que, tot i no fer gaire airet, convé. Després quedarà una hora i mitja de baixada fins a Pardines.

Aquí, al Wikiloc, hi ha l'enregistrament de dades gps.

Hi ha en aquesta vida gaires plaers com el del cafè a l’arribada, després d’una excursió magnífica, amb aquesta barreja de cansament i felicitat?

No. No n’hi gaires. Ho juro.

La dona, que va anar amb els passejadors a Núria, m’obsequia aquesta fotografia que em va fer a l’autocar de tornada. Oi que es pot creure que no me'n vaig adonar que ja érem a Barcelona?

19,7º, 75%

Aquestes son les dades de temperatura i humitat al balcó de casa, ara que son prop de quarts de deu.

Carrers humits, sensació de tardor.

Dissabte. Res d'especial a l'agenda. El que haig de fer prou que me'n recordo, no calia que ho apuntés a l'agenda: preparar les coses per a demà, que farem cap amb la colla a Ribes de Freser, un grup per a fer una excursió a peu i un altre grup per anar a passejar, que potser pujarà a Núria.

La previsió del temps per a demà, a Ribes, diu que a les vuit del matí hi haurà 8 graus i 98% d'humitat. Ep!, fred. Atenció que els refredats no cal comprar-los, son de franc, es regalen.

Haig de triar bé la roba. 

Diu que els que anem a fer l'excursió a peu dinarem pel camí, abans de retornar a Ribes. Llàstima, perquè amb aquest temps m'agradaria més entaular-me. Vés a saber, no tindria res d'estrany, que el terra encara estigui mullat per les pluges recents. Cul a terra i entrepà a migdia no em sembla la millor opció.

Els passejadors s'ho muntaran més bé això del dinar...

Em fa il·lusió, mira, l'excursió de demà. De les Terres de l'Ebre al Ripollès, això si que és un bon canvi.

Ara que m'en recordo, fa uns anys per aquest temps, que vam sortir de Sant Pau de Seguries, el fred em va fotre un cop de tralla a la ronyonada que vaig menester Déu i ajuda per anar pujant. L'ajuda va consistir en drogar-me amb una pastilla d'àcid acetil-salicílic, o sigui Aspirina, que sempre se n'ha de portar a la farmaciola de la motxilla.

(Va home, que tampoc és qüestió de cridar el mal temps).

Ah, i m'emportaré els dos bastons d'alumini, els 2.0, per a veure si tanmateix em son d'utilitat a la pujada.

Una omissió: no poso cap fotografia.

Una excusa: ja em perdonarà qui sigui que aquest remugar no tingui cap interès, però és que el  bloc de motxilla és bon noi i m' ho aguanta tot.

Finestra

És un carrer estret, a prop de l’església. Queda ombrejat a ple migdia i per això dona gust de passar-hi.
No gaire lluny se sent la mainada a la plaça, però el carrer està tranquil. Tot just tres o quatre portals d’aquestes cases de planta i pis a tot estirar, que fan que, malgrat ésser estret, sigui lluminós.
Per això hi passegem poc a poc. 

Em pregunto quan de temps deu fer que no s’obre aquesta finestra.
A l’ampit, amb la pols, hi ha caguerades d’aquest estornell negre que es menja les olives. Si t’hi fixes, es veuen els pinyols que no digereixen.


Fins i tot van treure els vidres –si mai n’hi van haver- i hi van posar les fustes.
És a dir, van contradir la naturalesa de la cosa, la  van privar de ser el que és.
Perquè és cert que una finestra o una porta, és, alhora, per a permetre i per a privar quan convingui, la connexió dels dos espais –dos móns?- l’interior i l’exterior.
Es va fer per a acomplir un objectiu i mostra l’absurd de no deixar-li fer allò pel que va ser creada.
Tant d’alt, tant d’ample, tant de fons, emmarcat exterior de reixa, per a un espai d’absurditat.

Lo Pi de Pino

Quan és gran la bellesa d’un pi. Quan és gran la vellesa d’un pi.

Declarat “arbre monumental de Catalunya”, senyoreja un petit coll a les afores de la Palma d’Ebre, tot just a uns tres-cents metres de les darreres cases del nucli del poble.

Dessota la seva generosa ombra, generosa per espai i diferència de temperatura, hom té la sensació que és un avantpassat viu a qui podríem fer tantes i tantes preguntes sense resposta.

Per exemple, si és el pi de Can Pino, voldria dir que la casa va prendre el nom del pi, o sia que el pi és més vell que la casa. Si, com diuen, te una edat aproximada de quatre-cents anys la casa es faria quan el pi ja era prou singular com per a donar-li nom. 

Indubtablement és estimat per la gent de La Palma, que no tant sols s’esmerça en indicar en els cartells indicatius dins el poble cap on és el camí per anar-hi, si no que, a més, preguntant-ho a un home, es desfà en explicacions perquè hi puguem arribar.

I ho rebla, a més, la dignitat de l’espai.

Certament, del seu costat la vista és esplèndida i el dia ens acompanya força. Som a la Ribera d’Ebre, a la part més enlairada de la comarca, que s’estén, en direcció a la Bisbal de Falset, cap els peus del Montsant.

Però el matí ha estat canviant. Vet aquí que a la Terra Alta la sortida del sol ha estat neta, clara.

Tot i que a ponent, cap a l’Aragó, cridaven la nostra atenció unes boires baixes i espesses que tanmateix semblaven una carena de muntanyes a l’horitzó.

Amb l’escalfor del sol, les boires han crescut, s’han enlairat, i han arribat a tapar el cel fins que hem arribat a l’Ebre. Probablement per la ja intensa escalfor del sol s’han anat esvaint, de manera que quan hem anat pujant des de Vinebre cap a La Palma, el cel ja era d’un blau intens.

Canvis tardorencs. Contrastos de temperatura.

La carretera que puja a la Palma des de Vinebre és un plaer per a la conducció, tant per ser una carretera ben arreglada, amb revolts que fan estar per la feina, com pel poc trànsit que hi hem trobat.

Així, a marxa lenta, hem fruit dels turons i petits barrancs per on està dibuixada la carretera, més pregons aquests darrers quan miren a la plana, on reten les aigües, de cara a Ascó. El fum blanc de la nuclear és un punt de referència evident.

Ametllers, oliveres, masets escampats aquí i allà, donant tons de roig de teula a puntets precisos del paisatge. Uns minuts d’aturada al costat de la carretera, però, permeten al conductor d’apreciar millor el paisatge, incontestablement d’agricultura de secà, però que gaudeix del gran invent del rec gota a gota, rec que xuclen totes aquestes terres del pare Ebre.

Ai, el preu de l’ametlla, l’amel·la com es diu per aquí! Massa baix enguany. Preocupació. I la oliva?

(quin percentatge de pagesos hi ha al cens de votants?) 

La Palma d’Ebre, la seva plana enlairada és oberta als quatre vents. Res atura l’esguard, ni a la terra ni al cel.

I a la plaça, a l’ombra agraïda del bar de la Cooperativa, el refresc s’aprecia d’allò més.

Toca baixar cap a l’Ebre i tornar a la Terra Alta. De les fileres d’ametllers a les fileres dels ceps, on la verema continua.

Els excursionistes catalans sempre estem d’enhorabona: aquest país nostre no ens l’acabarem!

Agosteja

Ben aviat el arbres de fulla caduca encatifaran boscos i camins.

D’altres arbres ja ho han fet a l’estiu, alliberant-se de fulles per no perdre humitat en les calorades.

Desproveïts dels gotims, els ceps veuran musteir-se llurs pàmpols.

Caldrà, si es vol, anar lluny per a veure els ramats aprofitar el rostoll.

Les postes d’aquests dies prenen ja la paleta de colors de la tardor.

Tot plegat agosteja.

Venen aquells dies de tarda curta, per molt que manipulem calendaris i horaris.

“Per la Mare de Déu d’agost, a les set ja és fosc.”

Ve aquell camí que ens ha de portar a la Nit més llarga de l’any. 

I vindran les presses per a acabar d'hora, a la tarda, les excursions. 

Aquesta mena de por al capvespre que priva de la intimitat, la comunió de l’home amb una natura que es prepara, dolça, melangiosa, per a l’avanç de la fosca, la fresca, el fred, oferint-nos silencis, tons i llums únics i reservats per a aquest temps. Potser, penso a vegades, és la nostra pròpia por al ponent, veure reflectit a la natura exterior el nostre propi ponent.

Si no vaig amb la colla alguns potser pensaran que no hi vaig perquè “no tiro”, aquesta –per a mi-  trista, pobra expressió tant generalitzada de ja fa temps.

No m’imagino, bona gent com son, quina cara farien si, ara a la tardor, els proposés que l’autocar ens portés a fer un dinar lleuger i començar la excursió havent dinat per cloure-la després dels darrers raigs de la posta.

Si Déu vol, hi haurà per a mi aquell turó, lluny ja el temps de les barrinades que el rebentaren parcialment, que ensenyoreix encara el pla del riu del meu poble, on pujar pel corriol del modest alzinar i deixar planar l’esguard darrera els suaus encontorns del Garraf, on sembla que vagi a jaure l’astre de la vida.

I d’altres llocs on les llums del capvespre vulguin acomboiar l’oració.

Si.  Agosteja.