Unes passes abans m’havia aturat un moment a veure uns llombrígols de Venus arrecerats, com no podria ser altrament, en un racó humit dels peus de la roca.
I ara, mentre observàvem, també arrecerada a la roca una altra planta, que jo vaig dir que la fulla, per la forma, semblava l’aritjol i que la meva dona va comentar, amb encert, que no ho era pas, van passar unes persones grans, potser usuàries de l’Imserso com nosaltres, i una senyora va dir a una altra: “mira, candilitos!”.
La meva dona em va dir que era per les flors, que semblen això, com petites espelmatòries. Però no en sabíem el nom en català.
(No calia que m’ho anotés al bloc de motxilla, que prou m'en recordaria dels “candilitos”)
Ara ja sé que en català es diu Aristolòquia o Herba de la Gauda. Per bé que excursionista, no sóc cap lletrat en botànica, per això no té res d’estrany que el nom no l’hagi sentit mai.
Ara, un altra dia, podré saludar-la: hola Aristolòquia! De la mateixa manera que puc saludar la vella alzina, o la pedra calcària, o aquest racó de món tant meravellós com és el torrent de Pareis.
Es diu allò de “el nom no fa la cosa”. Potser no, però no ho he vist mai clar. Tant se val que “aristolòquia” no fa aquella planta, que aquella planta és en ella mateixa, li donem o no un nom. Però si li donem un nom adquireix per a nosaltres un ser més elevat que dir-li simplement “planta”, o a la roca, “cosa”.
Quan formem part d’un mateix ambient natural i ens creuem en el camí dues persones, si ens saludem, cosa que sembla que cada vegada costa més, el que estem dient és més o menys “m’adono que ets aquí i que ets dels meus, de la meva espècie, i desitjo que et vagi bé…”bon dia”, “adéu siau”…
No dono el bon dia a l’alzina o a la roca o al pit-roig, o…(o a voltes potser si?), però que em vingui el nom al cap és ja un reconeixement, no que ets de la meva mena, però sí que, com jo, ets part d’un tot on tots hi som inserits o que formem entre tots. En la consciència de pertinença a un sol origen que feia dir a Francesc D’Assis “germana lluna”.
Em vaig aturar al barratge de sorra que separa les aigües del torrent de Pareis del mar, entre els dos grans gegants de roca: allà mateix, un dia va haver-hi un jove soldat de vint-i-un anys, admirant el mateix mar, admirant el mateix paratge. El mar és el mateix, les aigües unes altres. La persona és la mateixa, el cos és un altre.A la mar, i a mi, ens queden els noms.
Arribava el capvespre i el sol, en retirar-se, anava assenyalant-nos els roquissars, talment com convidant-nos a fixar-nos-hi.
Una sensació d’humitat es va ensenyorir ràpidament de tot el paratge, embolcallada en un silenci amb el que hom diria que Pareis s’acomiadava respectuosament del sol.
Només quedava tornar, després d’una darrera mirada, per endinsar-nos al passadís que per les entranyes de la roca ens havia de tornar a Sa Calobra.
