Carta

Dàrsena "Toscana Ovest"

És molt gran el port de Livorno, molt. I val més que hom es prengui prou temps a l'avançada si ha d'anar a l'embarcador amb cotxe.

Un parell de voltes prèvies per a complir el ritus d'equivocar-me. O tal vegada per a constatar, una vegada més, que els senyals son millorables -a tot arreu- i que son posats pels que coneixen el territori -aquí rau l'error- i no per forasters.

El primer error, seguir indicacions que diuen "embarcament passatgers": vet aquí que és cert, però son els passatgers que han d'embarcar per Sardenya.

Segon error, sortida equivocada per a reprendre l'entrada camí de la dàrsena oest "Darsena Ovest" d'on sortirà el vaixell de Grimaldi.

Molt gran la zona del port, passem quilòmetres de magatzems i tot tipus d'instal·lacions portuàries. Fins que arribem a lloc, un moll qualsevol, d'un port de mercaderies qualsevol, que fa olor de port, que té color de contenidors. Darrera la ge de Grimaldi.

Una estació marítima de passatgers? (mande? como dise?). Una caseta prefabricada acull la oficina on ens donaràn la targeta d'embarcament i, al costat, una sala d'espera que no convida precisament a entrar-hi. El somriure de la noia que ens atén, amb amabilitat i rapidesa, em fa pensar com n'és d'important el bon fer a la feina, com n'és de valuós un bon treballador. El seu somriure pot fer que em sembli ser a una estació marítima de passatgers on, vés a saber, potser em trobaria un empleat malcarat o "xorra".

Ah!, però a prop i ha un bar. I quan dic "un" vull dir això, un. Per tant hi ha "el bar". Per tant hi ha lavabos! Mira que bé.

Dos joves amb motxilla, que han comprat els bitllets davant nostre, maten el temps jugant a cartes mentre un parell de camioners, un portuguès i un espanyol es ventilen unes cerveses amb una mestria admirable. Els camions seran els primers d'embarcar.

Van arribant altres cotxes i tots aparquem davant del bar. Falta molta estona encara i ens entretindrem a fer fotografies de la posta del sol.

Arriben al bar tres mariners, uniformats, d'un blanc d'anunci televisiu de detergents, que es prenen unes begudes. Segur que son el capità, el contramestre i l'altre no ho sé. Somrients saluden a un home amb pinta d'avorriment assegut en un tamboret a l'exterior: després el trobarem al vaixell i sabrem que és el cuiner.
Poc després de la marxa dels oficials comencen a embarcar els camions.

Amb la fosca ensenyorida salpem. Proa a ponent, com si cerquéssim el forat per on la mar ha empassat el sol. Em quedo a coberta fins que les llumetes de terra es fan quasi invisibles, temps suficient per quedar ja amarat de l'olor i la humitat del mar, de la remor dels motors i l'esbufec de les xemeneies.


Per a les tripulacions, per als camioners, tota això és una rutina. Per a nosaltres és quelcom d'especial. Fins i tot embarcar en moll de mercaderies ho és. 

No hi hem estat: Capo d'Arno

Passejar una estona pel costat de l'Arno a Florència, veure'l des del privilegiat turó que acull San Miniato al Monte, i comptar els ponts que al llarg dels segles han anat permetent de traspassar-ne les ribes, pot portar a la curiositat per saber on neix.

Baixava a banda i banda, ufanós, hostatjant de tant en tant el vol d'uns esplugabous.

No teníem pas previst de fer cap excursió a peu, com, de fet, no teníem previstes gaire coses: vet aquí un dels plaers que em reservo gelosament, amb l'aquiescència de la meva dona: anar fent allò que ens vingui de gust si és possible fer-ho, i si no, tal dia en farà un any. Fora programacions. No m'interessen. Lliures per a fer el que plagui, si es pot, en tot moment.

Haurem de mirar on neix. I si el lloc fos accessible, com ara les fonts del Llobregat? I si demà ens hi arribéssim?

No, el Capo d'Arno, que així es diu el lloc on neix el riu, on hi ha el "sorgente" o font, només és accessible a peu.

I arribar al camí que ens hi hagués portat, després de fer una cinquantena de kilòmetres de carretera, a quarts de dotze d'un dia amb calor de juliol, no és pas l'hora bona per a fer una excursió.

De manera que ens vam conformar en saber que no hi érem pas massa lluny i fer una petita passejada per un camí ample que s'endinsa a la zona del Monte Falterona, lloc on és el "Capo d'Arno", i veure la vegetació propera que diuen que, més amunt, passa a deixar lloc a les fagedes, ja a prop del cim del Falterona.

El tros del parc natural pel que vam passar amb el cotxe és molt bonic, i no diré pas que no m'hagi quedat el cuquet d'anar-hi un dia, al Capo d'Arno i al Monte Falterona, cosa però,  prou improbable.

Diuen els castellans que "las penas, con pan, son menos". Tenen raó. I tot i que la manca d'excursió a les fonts del riu  no va arribar a pena, tot just una petita renúncia, la "lombattina di vitello" que em vaig menjar a Dicomano, un poble relativament proper, em va deixar d'allò més satisfet i conformat: feia força temps que no em menjava una carn tant bona.

I amb una cuita a la brasa, al seu punt, notable. Notable? no: excel·lent.

Que sigui a poc a poc

Si de cas, que sigui poc a poc.

Si aquells dies viscuts en llocs diferents, si la majoria de percepcions de tota mena, de sensacions no habituals, han d’anar-se diluint en el temps, com el terròs de sucre al cafè,

Si és com és, que ha de ser així, sigui.

Però poc a poc.

Massa ràpidament la cotidianitat s’imposa i ,com engelosida, s’esmerça en tapar de pressa tot allò que per uns dies va ser diferent.

I en aquest procés de substitució, que m’apar fins i tot destraler, el llenç cobreix amb barroeria fins i tot aquelles sensacions petites, l’intensitat de les quals reclama una certa permanència  per a assajar de repetir-ne el tast.

Que hi hagi de passar ens els primers temps un llençol, cal acceptar-ho, que és així.

Que, com al teatre, calgui baixar un teló espès, gruixut, opac, no.

Si de cas que sigui poc a poc.

Vull alentir el procés. Sempre vull alentir el procés.

Repenjat a la barana de la coberta superior, sota la remor de l’esbufec constant de les xemeneies del vaixell, ara de dia, ara de nit, quan la foscor permet veure les roges guspires que surten amb els fums de la combustió. 

Ara de dia, veient un món pla i sense límits aparents, orfe de punts de referència, i de petits i constants moviments de les aigües que es repeteixen fins a l’infinit. 

Ara de nit, a la mateixa coberta, arraulit en uns punts de llum que se m’ofereixen a tall de refugi, a tall de defensa d’un avançar a les palpentes, amb la foscor embolcallant-ho tot, amagant-ho tot més enllà de les baranes.

Amb la humitat de contravent al rostre.

Amb el regust de la salabror als llavis.

De tant en tant amb aquesta sensació, estranya per a mi, que el terra es belluga, que els peus s’afermen a terra només provisionalment. Que el terra és només un tros de mar menys líquid, més viscós, més proper a la solidesa però sense arribar a assolir-la.

Però cap sensació de desassossec. Ni de dia ni de nit. 

Simplement el mar. De dia i de nit.

Diuen que el mar ocupa més de dos terços d’aquest món. Però, repenjat a la barana de la coberta superior, sé que aquesta aigua no es pot beure. Una immensitat inabastable d’aigua que no es pot beure. Al mar s’hi mor de set.

Això si que és un sarcasme.

La natura, el mar, em dona una gran lliçó de sarcasme. 

Hauria de no oblidar les sensacions que m’han portat a experimentar aquest sarcasme. Però no podré evitar que es dilueixin.

Faré el possible, però, que sigui poc a poc. Ben poc a poc.

I després “Panzanella”.

Esperant que sortís gent per entrar nosaltres

Abans d’ahir vam anar als Uffizi. Després d’una hora de passar per les sales i veure la quantitat de quadres de Madones, Crucificats, Naixements i Sants martiritzats i no, vam quedar amb la dona que jo l’esperaria a la plaça della Signoria, doncs ella encara s’hi volia quedar una estona més.

Sempre que vaig a un d’aquests museus generalistes em passa el mateix, que em fixo en les primeres obres que veig –la majoria son tant interessants!- que al cap d’una estoneta ja n’estic saturat, ja en tinc prou, i aleshores me’n vaig. Vé a ser com veure molt de menjar quan acabes de dinar, que no et fot gens de gràcia.

Ah, i parlant de menjar, després vam anar a dinar a la Trattoria Marino, si senyor. Tinc anotat al petit bloc de la motxilla –que no “de motxilla”- el següent:

“Ho mangiato una panzanella e dopo trippa fiorentina davanti la facciata sud del Duomo. E con due birre Moretti. Oggi 5 Luglio 2011. Júlia ha mangiato un risotto fiorentino e omeletta al formaggio.”  (Apa, com pelo l’italià, eh?).

Una terrassa exterior molt bonica per anar contemplant els marbres de la façana sud del Duomo mentre es dina i conversa. Lloc agradable.

La panzanella és un plat fred, a mig camí d’un gaspatxo amb molt de pa, com si fossin “migas” de pa, i la “pipirrana” andalusa. Molt bo.

La tripa florentina com la nostra, si fa no fa, però sola. A mi m’agrada més la tripa amb cigrons, per exemple. Però val a dir que era ben cuinada i gustosa.

De la cervesa Moretti només dir que la trobo bona, no gaire diferent d’una Estrella de la Damm, però amb un pèl menys de cos que la meva preferida a Barcelona: la Moritz. 

L’encantadora Alícia i els Uffizi.

Em deu haver quedat el cuquet dels gloriosos temps de la caravana (àlies rulot), quan,  fossis allà on fossis i en qualsevol moment, podies decidir aturar-te i fer el cafè o menjar, o el que volguessis. Dur la casa al damunt, com els caragols, és impagable.

No he trobat cap hotel, cap, en que m’hagi pogut sentir “a casa” com a la caravana.

Als hotels has d’estar pendent de l’hora que tinguin establerta per obrir el bar, i si resulta que no l’obren fins després de l’esmorzar, on, sovint,  t’has de conformar amb una mena de líquid negre amb un regust llunyà de cafè, doncs fes-te fotre. Ah no, això no és això. Jo vull despertar-me i, encara amb cara de son i mig en pilotes vull fer el primer cafetonet, la gran manera de copsar les primeres imatges del dia, revulsionar el cos i iniciar el contacte amb la  realitat del nou dia.

Posar un petit càmping gas a la motxilla o maleta per a fer cafè quan vols pot ser una solució a mitges, depenent d’on vagis i com hi vagis, però compte, que en avió no pot ser i sempre té el seu costat perillós això que hi hagi flama.

Afortunadament vaig conèixer a Barcelona l’Alícia, una italiana que està d’allò més bé.  Potser no és la del país de les meravelles, però que sí que és la del cafè de les meravelles. Encantat Alícia!

Ara som inseparables quan anem on sigui de viatge. I, a més, té un nom ben bonic.

I de cognom DeLonghi. Italiana i ben italiana, eh?.

Allà on hi hagi un endoll hi ha el nostre cafè. A l’hora que vulguem. I un cafè ben bo que ens fa l’Alícia! 

N’estic enamorat. Però com que no sóc gens gelós vull que se sàpiga, que tothom pugui gaudir de l’Alícia.

Com ara vam fer la mestressa i jo en el camarot del vaixell que ens portava a Livorno l’altre dia i que es pot veure en aquesta  foto.

Avui toca els Uffizi

I em deslliuraré del pecat.

“Com, que has estat a Florència i no has anat als Uffizi?!”

Em deien amb to de veu ferm, entre irat i incrèdul els meus companys veterans que gaudeixen explicant els seus viatges. 

“Ves…es que jo…”

“Home! És veritat que no hi has anat?”

Ja fa uns quants anys vaig venir a Florència a fer un curs intensiu d’italià, quan la meva dona encara treballava. Vaig dedicar-me a estudiar força, i en el temps lliure a passejar i mirar de parlar amb la gent d’aquí, a practicar tot el que podia.  Però, com que no havia reservat, terroritzat per les grans cues no vaig tenir interès en anar als Uffizi i algun altre lloc de culte turístic.

Sotmès al tercer grau dels meus companys vaig haver d’admetre la meva falta: no vaig anar als Uffizi.

Avui, finalment, farem “el que s’ha de fer” quan s’és a Florència. Exactament igual que com s’és a Barcelona, que “s’ha d’anar” a veure la Sagrada Família. Podré finalment,  accedir al cel dels culturitzats. Tenim, de fa un parell de mesos, la reserva de l’entrada.

M’encanta aquesta ciutat, però no pateixo la síndrome d’Stendhal. És greu?

Per cert, fa xafogor.