Ramallets. En recordança.

Imatge de www.fcbarcelona.cat

Una de les sensacions especials que retinc de la infantesa, és una mena de remor estranya, una mena d'onada de so imparable que va ressonar moltes vegades aquell dia, al Camp Nou, estant nosaltres al bell mig de la gespa. Una gespa extraordinària, com una catifa immensa, que a nosaltres ens era permès de trepitjar.

Quan vaig preguntar què era allò, em van dir que eren els aplaudiments de les grades.

Jo sabia que els aplaudiments feien un clac-clac més o menys rítmic, però aquella gran remor, com una mena de vent sonor, mai ho hagués identificat com a aplaudiments.

Era el dia de la inauguració del Camp Nou i nosaltres, l'anella del "Pomell de Joventut", de Molins de Rei, vam ser-hi, com a representants del sardanisme infantil, juntament amb una altre colla, crec recordar que la infantil de la "Roure", de Barcelona. 

No tant sols vèiem d'aprop els grans jugadors del Barça, els tocàvem. Més ben dit, ens van tocar ells, quan a més de saludar-nos i acaronar-nos, segons previst en el programa, ens van agafar per a fer-nos la fotografia: els de la fila del davant drets i agafats per les espatlles pels jugadors, els del darrera a coll dels jugadors, que així ens vèiem bé tots.

No recordo ara qui era de les companyes que em va cridar "a mi m'ha agafat el Ramallets!". (Oi que si que era una de les nenes?)

Al Jordi, que era el nostre capdanser, el va agafar el Kubala.

Doncs a mi em va agafar l'Eulogio Martínez, per cert, l'home que va marcar el primer gol del Barça al Camp Nou.

D'entre tots el jugadors, dos jugadors sobre sortien per a nosaltres,  el Ramallets i el Kubala.

L'Antonio Ramallets, un supervivent estimat de tothom,  avui se n'ha anat.

Descansi en pau, viu com és en el nostre record. I en el meu, d'aquell dia tant especial.