L’altre dia vam anar a visitar unes vinyes amb un altre veí. L’amo –i treballador- de les quals ens va convidar a fer-ho matinet, de manera que a les vuit ja érem als cotxes per anar cap al terme, doncs anar-hi més tard hagués estat força més incòmode per la calor d’aquests dies.
Vam anar passant per camins empolsinats, vells camins sovint de ziga-zaga que salven petits desnivells, amb vinyes a cantó i cantó, amb petites clapes de bosc de pi i alguna alzina escadussera a les zones més pedregoses i de difícil –o nul- aprofitament per a la vinya.
Aquí i allà, com esquitxant el territori, petits masos fent la sentinella, parets blanques alguns, d’altres mostrant la pedra, oberta com pell envellida, d’altres simplement en runa, testimonis d’un poblament isolat, auster i difícil, feliçment superat: ara guarden unes quantes eines, accessoris del tractor, unes quantes pertinences per a quan toca ser-hi.
De fa poc, a les vinyes, hi ha aparegut un altre tipus de petita, gairebé mínima construcció: el lloc cobert de connexió de la canonada major amb la que subministrarà l’aigua al sistema de rec gota a gota de la vinya, gran salt endavant d’uns pocs anys ençà. De fet, l’aigua de l’Ebre no va arribar als pobles de la Terra Alta fins a la dècada dels vuitanta pel que fa al subministrament de les cases. Més tard encara, arribaria al terme amb la construcció d’una complexa infrastructura d’abastament que ara permet el rec gota a gota per a activar quan el pagès ho creu convenient.
No cal dir-ho explícitament: quan algú estima la seva feina resulta prou evident. De la manera com es toquen els sarments, com es remenen els gotims, com s’escapcen els brots, com la mirada encerta a distància i amb precisió aquell cep que no va bé, s’evidencia l’estimació. De la mateixa manera que es veu en d’altres oficis com es prenen i remenen les eines, com s’agafen, belluguen o llegeixen uns papers.
Em va faltar agilitat mental per a simultanejar l’atenció a les paraules i explicacions de l’amo amb la complaença visual de les seves vinyes, ceps ben arrenglerats, jugant a la llunyania amb la perfecció de l’efecte perspectiva, els tubs de rec, penjats a un pam de terra, fent la sensació del traç del llapis que vol interpretar damunt el paper aquella perspectiva. I els meus peus ensorrant-se lleugerament, entre filera i filera, a una terra flonja, amable.
Després, la conversa a peu dret, quan el sol ja comença a insistir a fer-nos fora, sobre els preus d’enguany de les varietats, la distribució, el consum i aquestes putades de fer donar positiu si et fan bufar després de prendre un got de vi amb el dinar.
La pols de la terra, a les espardenyes, és una benvinguda. No fa nosa. No embruta.
Fa anys, quan algú avançava la mà estesa per a encaixar la de l’altre i aquest avisava que estava o havia estat feinejant, l’encaixada es produïa igualment i qui havia estès la mà deia: “la mà d’un treballador no embruta”.
Potser un dia la feina ben feta, enriquidora i emancipadora de l’home, tindrà la consideració social que es mereix. I que va tenir. Potser.
