Despertar de verema

Ara ja tinc la son prima, em bellugo en l’espai indefinit i oscil·lant que dubta entre les dues realitats.

Ahir, fins tard, va fer calor. Bufava moderat, però càlid, el ponent. Per això vaig deixar la finestra una mica oberta, només una mica, que a la matinada baixa fort el termòmetre. En aquest país, s’aprèn aviat, el clima pot ser qualificat del que es vulgui, menys d’avorrit.

I per la finestra mig oberta entra la llum ataronjada del fanal de sota casa, que em diu que encara és d'hora.

Però em sembla que no dormiré més. Si de cas ja faré avui la migdiada.

Peta el motor d’arrancada d’un tractor i la vibració s’escampa en el silenci del matí. Son les sis. Ahir al vespre el veí ja havia tret al carrer tractor i remolc. Així només cal pujar-hi i marxar.

Mentre faig el cafè, al balcó el termòmetre marca vint-i-dos graus, tot un luxe. Avui només farà calor per als veremadors. Però una calor suportable, doncs es preveu una màxima de trenta graus i ells ja n’han vistes de tots colors.

La remor d’altres tractors s’ajunta amb el rebuf de la cafetera que completa el procés i escampa aquesta impagable oloreta matinera. La llum del dia ja és més decidida. I, sense remor de tractors, el silenci s’ensenyoreix de tot. Només les campanetes de la capella de la Mare de Déu el trenquen per a dir-nos que son les set.

Comença allò pel que s’ha estat treballant tot l’any. És temps de recollir el fruit dels esforços. Fins que no es talli l’últim gotim del cep, res hi haurà de més important.

Comença la verema. 

La mà d’un treballador no embruta.

L’altre dia vam anar a visitar unes vinyes amb un altre veí. L’amo –i treballador- de les quals ens va convidar a fer-ho matinet, de manera que a les vuit ja érem als cotxes per anar cap al terme, doncs anar-hi més tard hagués estat força més incòmode per la calor d’aquests dies.

Vam anar passant per camins empolsinats, vells camins sovint de ziga-zaga que salven petits desnivells, amb vinyes a cantó i cantó, amb petites clapes de bosc de pi i alguna alzina escadussera a les zones més pedregoses i de difícil –o nul- aprofitament per a la vinya.

Aquí i allà, com esquitxant el territori, petits masos fent la sentinella, parets blanques alguns, d’altres mostrant la pedra, oberta com pell envellida, d’altres simplement en runa, testimonis d’un poblament isolat, auster i difícil, feliçment superat: ara guarden unes quantes eines, accessoris del tractor, unes quantes pertinences per a quan toca ser-hi.

De fa poc, a les vinyes, hi ha aparegut un altre tipus de petita, gairebé mínima construcció: el lloc cobert de connexió de la canonada major amb la que subministrarà l’aigua al sistema de rec gota a gota de la vinya, gran salt endavant d’uns pocs anys ençà. De fet, l’aigua de l’Ebre no va arribar als pobles de la Terra Alta fins a la dècada dels vuitanta pel que fa al subministrament de les cases. Més tard encara, arribaria al terme amb la construcció d’una complexa infrastructura d’abastament que ara permet el rec gota a gota per a activar quan el pagès ho creu convenient.

No cal dir-ho explícitament: quan algú estima la seva feina resulta prou evident. De la manera com es toquen els sarments, com es remenen els gotims, com s’escapcen els brots, com la mirada encerta a distància i amb precisió aquell cep que no va bé, s’evidencia l’estimació. De la mateixa manera que es veu en d’altres oficis com es prenen i remenen les eines, com s’agafen, belluguen o llegeixen uns papers.

Em va faltar agilitat mental per a simultanejar l’atenció a les paraules i explicacions de l’amo amb la complaença visual de les seves vinyes, ceps ben arrenglerats, jugant a la llunyania amb la perfecció de l’efecte perspectiva, els tubs de rec, penjats a un pam de terra, fent la sensació del traç del llapis que vol interpretar damunt el paper aquella perspectiva. I els meus peus ensorrant-se lleugerament, entre filera i filera, a una terra flonja, amable.

Després, la conversa a peu dret, quan el sol ja comença a insistir a fer-nos fora, sobre els preus d’enguany de les varietats, la distribució, el consum i aquestes putades de fer donar positiu si et fan bufar després de prendre un got de vi amb el dinar.

La pols de la terra, a les espardenyes, és una benvinguda. No fa nosa. No embruta.

Fa anys, quan algú avançava la mà estesa per a encaixar la de l’altre i aquest avisava que estava o havia estat feinejant, l’encaixada es produïa igualment i qui havia estès la mà deia: “la mà d’un treballador no embruta”.

Potser un dia la feina ben feta, enriquidora i emancipadora de l’home, tindrà la consideració social que es mereix. I que va tenir. Potser.