Teixint fils

Com cada any, molts en fa ja, el pessebre del C.E.M. mira cap a Montserrat, ben acollat a la roca, amb uns vents que no li calen per reforç, però que li donen el misticisme de la piràmide o, també, la idea que la unió fa la força.

Mira’t-ho com vulguis Xiruquero, que cadascú veu el que vol.


A la seva esquerra, a l’altra cantó de riu, en un matí ventós com avui, les boires no entelen el morro amable i airós de la Creu de l’Aregall, primer esperó en hostatjar el pessebre de l’aleshores jove entitat, fins que la inexorable progressió dels xalets per la carena –on els seus posseïdors havien de guanyar “qualitat de vida”- va foragitar el pessebre.

Estenc, entre el Puigmadrona, des del costat mateix del pessebre, un fit a fit amb la Creu de l’Aregall, talment com un fil de teixit d’aranya i ,funambulista com m’escau ser sovint, vaig caminant pel seu damunt, cap a ponent, que és justament anant cap a ponent, on es troba el llevant. Per traspassar un riu que ja no és, i fins uns temps que tampoc ja no és.

Em quedo allí? No. Em pertoca ser aquí, Valga’m Déu! 

Aquí, teixint un altre fil de l’Aregall a Montserrat. I de Montserrat al Puigmadrona. I tancar el triangle. Com els vents dels pessebre, al meu costat,  dibuixen triangles.

Em pertoca ser aquí, marmolant una nota curta al llibre del pessebre, de pàgines humides tot i la protecció del plàstic i dins la capseta. 

Em pertoca ser aquí, atalaiat, parpellejant les escadusseres ullades de sol quan giro l’esguard a migdia, cercant l’espill del mar just en el punt on el riu, esmaperdut, lliura les seves minses aigües,  lasses d’haver portat, malgrat totes les dificultats, l’alè de les muntanyes altes fins allí.

I em pertoca, perquè vull i encara puc, malgrat les llicorelles humides,  baixar per l’altre cantó, pel corriol dreturer que assenyala decidit cap a can Montmany i que, com fan els torrents amb les rieres, tributa a la pista que hi mena des de La Salut.

No em pertocava, però m’he fotut una bona ronyonada en patinar. Aigua a les esgarrinxades de la ma i via fora!

Sí que em pertoca baixar pel corriol, que potser no el tinguem per gaire temps més, que els pins vençuts per la força del vent de l’hivern passat no han estat retirats, ni tant sols tallats per a permetre el pas. I el matollar avança quan la petjada no hi és. Volto els seus cadàvers ajaçats –algun sobreviu encara- com puc, per reprendre les minses clarianes que em duen avall. 

Resistiràs, corriol, una altra primavera? Resistiràs un altra estiu? Jo t’haig de dir que facis el que puguis per resistir, doncs pertanys a un lloc que en diuen Parc de Collserola –si, això de “parc” també va actualment per a tu-  i diuen els del Parc no-sé-què de sostenibilitats, que segur que servirà per a salvar-te. Ànim corriol!

Em pertoca, pensant en el corriol, quan ja no em sent,  taral·lejar la cançó:

“…..valgueu-nos Mare de Déu, la del Roser i la del Carme i Sant Domingo gloriós….”,

mentre arribo al camí ample, pregon i humit, on els arbres, amb l’escalf del sol “fumen”.

Camí de retorn m’aturo a contemplar –una vegada més i seguint les meves dèries, si Déu vol beneïdes dèries- l’absis i els contraforts del cantó nord, on mai hi toca el sol, per a admirar les formes arrodonides de la molsa que s’hi arrapa tossudament. 

Després, volto fins al portal, a la recerca de les passes del pare del rebesavi del meu rebesavi per a entrar-hi, per a entrar  a la seva  parròquia.

I veig que em pertoca –no puc fer altrament- que el meu bloc de motxilla sigui tant diferent del que va ser. Entossudint-me a seguir teixint fils cap a ponent, per a cercar l’orient d’on vénen els Reis.

Nit de Nadal

El Pessebre, a Coll Roig

A Coll Roig, prop del Santuari de Montgrony.

Coordenades UTM 31N (ED50):

E 425.572,3 m - N 4.680.595,3 m

El vent es va encarregar que dissabte fos un dia clar, lluminós.

I també de fer que les temperatures, ja prou baixes, ho sembléssin força més.

A l’hora de posar el pessebre a l’arbre, sense guants, per allò que amb guants no te’n surts, les mans se’ns glaçàven fins a fer mal, de manera que van caldre relleus per a deixar enllestida la feina.

Mentre els altres companys s’ho miràven amb impaciència.

Potser van ser les nadales, tres, més tremoloses que l’hi hem cantat a un pessebre.

I avall, cap al santuari, que el moviment ajuda a fer-se passar el fret.

Allà, en aquelles solituds, s’ha quedat el pessebre, fet “per a la gent d’aquestes contrades, per a la gent excursionista”, com diu el llibre de signatures. Fins al febrer, o més endavant, depenent del temps que faci. Un naixement en un hòrreo gallec que la Mercè i el Ferran, que tenen casa en aquelles terres, han fet amb una cura i sensibilitat que s'evidencia només mirar-lo.

El pivet més airós, el més fort, dominant l'esplanada del coll, acull ara el pessebre.

Serveixi la fotografia, a tall de targeta de felicitació, per a desitjar a tothom unes molt Bones Festes de Nadal, Festes de joia, de presències i d'absències, i que l'any vinent sigui força profitós.

Amén.

Tornaré a Perpinyà?

“La llibertat no es demana, s’exerceix”. Això ho tinc posat a la dreta del bloc, des de gairebé l’inici, quan vaig decidir que el bloc, a més de bloc de motxilla, fos “un bloc de soliloquis, també, perquè a voltes ve de gust xerrar de més coses”.

I vaig triar aquesta frase perquè, per a mi, és un qüestió cabdal. 

Potser per l’edat, per haver viscut sota un règim que avui molts no han conegut, com diuen en castellà, sé lo que vale un peine.

I sens dubte, per això, em plau de tant en tant  blasmar de tot aquest reguitzell d’aprenents de Torquemada que dia rere dia, ordenança rera ordenança, decret rera decret o llei rera llei, com a protagonistes o avaladors de més o menys bona fè, van retallant la llibertat personal dels ciutadans. Siguin mil o cent-vuitanta mil. Això si, esgrimint “valors superiors”, de la mateixa manera que la institució eclesial intenta controlar les consciències.

No esmerçaré ni un sol mot en parlar dels coartadors de llibertat, dels aprenents de bruixot inquisitorial, dels que coven conscient o inconscientment l’ou de la serp.

M’interessen els afectats de les seves malifetes. Entre el quals hi haurà també, aquells que, com jo, als anys setantes, agafàvem el nostre cotxe o ens inquibíem en el de l’amic per anar a Perpinyà a veure, el matí, per exemple,  “Paths of Glory” i a la tarda un parell de pel·lícules “verdes” on poder gaudir d’un altrament impossible bé de Déu d’exercicis coitals omplint la pantalla.

Vet aquí que si va fent camí, segons l’acceptació a tràmit que avui s’ha fet al Parlament, la possible prohibició de les corrides de toros, i tanmateix n’esdevé la prohibició, vet aquí, dic, que els censors no tant sols abocaran una part dels catalans, afeccionats als toros, a Perpinyà, Béziers, o Nimes, si no també a la –per molts dels censors- denostada Espanya, llegeixis Castelló –ei, enfants térribles d’ERC, Castelló no és dels Països Catalans?- llegeixis Saragossa, etc., etc..

Em pregunto si els empresaris de Perpinyà, que son els que tenim més a prop,  que tant bé van saber aprofitar que els catalans anàvem calents, sabran aprofitar ara la nova oportunitat. Tal vegada sigui una inversió rendible: de fet, tant les arènes de Besiers com les de Nimes ho son.

No hi vaig als toros. 

Però indubtablement l’exercici de la llibertat em fa set. Per això, si tanmateix la nova prohibició es materialitza, aniré a Perpinyà o a Besiers. O a Saragossa o Castelló. Això sí, amb cotxe, per a poder-me parar quan vulgui a fer un cigarret, atès que hi ha una llei que, no volent reservar-los ni un terç de vagó, també llença una part de catalans fora dels trens –quin greu em sap, enfants ciclistes recaptadors de l’impost de la mort(Successions) d’ICV, no poder col·laborar en l’extensió del transport públic!-

Per primera vegada en molts i molts anys, estaré a l’aguait de quan pugui anar no gaire lluny, a veure una corrida, si pot ser en José Tomàs, que he llegit que és un dels millors, depenent de com vagi la tramitació parlamentaria.

Perquè estic amb els prohibits, mai amb els prohibidors.

I és que la llibertat no es demana, s’exerceix.

Soliloqui per al luxe d’un matí de les meves tardors.

Tanmateix un luxe que neix de matinada, quan el ròssec reumàtic al canell esquerra em desperta i m’exigeix prendre una d’aquestes drogues legals receptades pel metge, àlies medicaments. No sé per què, misteris insondables, en la vetlla se m’apareix la imatge d’aquella ermita vermellosa, encimbellada, d’arenisca rosegada –també?- pels elements.

En despertar-me de nou, torna la imatge.

Vull. I vet aquí que puc.

I me n’hi vaig.

No em direu que no és un luxe. No em cal fer feina per a guanyar-me el pa d’avui i tinc un tros de tot el que tenim i, certament, l’únic que tenim: temps. 

Temps d’un matí de les meves tardors. Les meves tardors –més enllà de la personal- son tardors modestes, gens estridents. Son tardors de pi, d’alzina i algun roure, de brucs. No son tardors esclatants de cromatisme, com ara les del Collsacabra. No. Son, com dic, tardors modestes.

En les quals, en un matí com avui, els colors queden encara més esmorteïts, tendint a una grisor que jo sempre he trobat amable, com si fos el davantal de la dolcesa. Gris a petits, molt petits quadrets, era el davantal de la iaia.

Amb pluja fina –avui tot és modest- m’arribo a la creu de terme i no m’assec al graó de dalt per a arrepenjar-me al fust vuitavat i mirar el roquerar rogenc, no.  Massa mullena n'esdevindria. Així, la contemplo de nou a peu dret–quant de temps que no ens vèiem, oi?- i m’escarrasso en identificar les figures que envolten el fust just sota la creu, però només sóc capaç d’identificar Sant Andreu, que la majoria estan prou malmeses.

Era el camí de Can Sala de Baix, que avui és carretera per anar a una d’aquestes urbanitzacions que el diable confongui.

Sí que m’assec al portal renaixentista de Santa Maria, per a treure de la butxaca el plànol de l’Alpina i constatar que, del 1991 que el van editar, fins avui, gairebé cap camí d’aquest racó senyalat en el mapa, serveix. El gec se m’està humitejant fort, no em traspassa, però. No sóc gaire amic del paraigües, que tapa la visió i per això no n’he portat: altra cosa fora una coma cerdana, ampla, oberta, on segur que seguiria el mestratge del pastor. 

Prou arrecerat al portal –la mica d’oreig fa inclinar prou les gotes de la pluja- em miro el plànol, el guardo i faig el cigarret tot il·lusionant-me amb la possibilitat que aquell corriol encara hi sigui, que encara, agosarat, passi entre les dues grans roques de l’arenisca que avui l’humitat taca de vermell a granatós.

Hi és. Gràcies a Déu. Res no ha canviat d’aquells tres-cents metres a tot estirar.

I m’hi quedo només uns minuts, que l’humitat del lloc no m’aniria bé. El temps just per a tastar novament el silenci del bosc quan la pluja suau el senyoreja, per agrair-li al corriol –per bé que no depengui d’ell- que encara vulgui existir en les meves tardors, per a oferir-me la llosa lliscant on posar a prova les facultats –cap mèrit, que vaig ben calçat.

Mentre torno per l’arranjat, com a pas de vianants,  tros de voral de la carretera, penso que un dia, si volen, al meu grup de veterans els portaré aquí. Però no els parlaré de la meva tardor: no sabria que dir-los. 

Com no sé si aquesta nota del bloc de motxilla hauria de posar-la al bloc. 

Si de cas ho faig, serà per a seguir la frase admirada –que hauria volgut meva- del Yayo Salva, que diu:

“Cosas que me pasan por la cabeza, me vienen a la memoria y las lanzo livianamente a un vacío lleno de ojos escrutadores.”

Si, l’hi poso. Ruego tu permiso, Yayo Salva.

Sant Marc d'Irto

A l’agost passat, quan les temperatures ho aconsellaven, després d’un passeig per la Vall de Carruves vaig deixar per a més endavant una excursió a Sant Marc, a la Mola d’Irto.

Ara, amb les vinyes passant per totes les gammes del groc fins al torrat i vermellós, a pocs dies de deixar caure els pàmpols, i en un matí lluminós de dissabte, aprofito unes hores que em queden fins el moment d’anar a una trobada acordada.

De la vall, un camí que va a unes vinyes es transforma aviat en un corriol que va enfilant-se pel bosc de pins que, poc després, passarà a ser només un garriguer, amb molt de romaní. 

Un corriol pedregós, molt poc transitat atès que la vegetació a trossos pràcticament el tanca i el fa esdevenir perdedor. Va guanyant alçada de mica en mica, mentre es van mostrant, potents i alterosos, els darrers estimballs ponentins de la Serra de Cavalls.

Afortunadament per aquest corriol hi deuen passar, bé que pocs, exemplars d’aquesta benaurada espècie que en diem excursionistes, doncs a molt punts perdedors hi trobo les fites de pedra que ens orienten en el camí: algunes modestes, d’altres fins i tot de bella factura.

A mida que vaig pujant m’aturo a refer-ne alguna o a afegir-hi una pedra més per a evitar l’equilibri precari. Cap senyal de pintura d’aquesta que sol empastifar arbres i pedres de molts indrets.

Em felicito d’anar sol i poder aturar-me a contemplar aquest paisatge trencat, esquerp, que només amb la seva gran bellesa pot esmorteir la duresa dels que n’esgarraparen brins de vida, sia arranjant unes modestes feixes –gairebé esculpint-les a la pedra- sia atiant els matxos per camins que semblen impossibles.

No em fa res esgarrapar-me la mà per fregar fort el romaní, enganxar-me-la al nas i flairar, mentre la blavosa llunyania m’ofereix l’espectacle, com més amunt, més, dels contorns de les serres de Tivissa, dels Ports…

La solitud de Sant Marc. Ara quatre parets en equilibri precari i un pi eixerit que creix on devia haver-hi l’altar. Arrecerat de vents ha tingut la fortuna de néixer en lloc privilegiat. Es farà alt i fort i, sense saber-ho, les seves arrels ajudaran a debilitar els murs que queden. Sant Marc és en un llom dessota mateix del cim de la Mola. No hi pujaré, se’m faria tard.

M’assec a una pedra de bones dimensions, probablement caiguda del portal, a menjar-me una mandarina. Estic arrecerat d’un ventijol que no m’aniria bé d’entomar, tenint com tinc l’esquena suada. 

Mentre faig el cigarret, em miro els troncs secs, punxeguts, amb la marca inequívoca del pas del foc, de tres xiprers alts que donen la benvinguda a Sant Marc. Un dia bells i sans, devien donar el Déu us guard a una ermita sencera, bonica, en aquest racó de món. 

Darrera meu i de l’ermita s’alça el cim de la Mola d’Irto, ara com un llom relativament suau. Ara no hi pujaré, que se’m faria tard.

Una petita oració i avall.

Serà a finals d’hivern o començament de primavera que, si Déu vol, hi tornaré amb unes estisores de podar i una petita destral: no pot ser que aquest dur i  bonic corriol acabi tancant-se. Potser amb un parell de dies en tindré prou.