Art

Els més espigadets de ben segur que recordaràn aquella botiga que en dèiem Can Puigmal, a Barcelona, oficialment em sembla recordar que era "Esports Puigmal". Jo hi havia anat vàries vegades.
Totes aquelles botigues que hi entenien i t'entenien, van anar desapareixent, de manera que ara cal buscar i rebuscar si no vols anar al gran magatzem que et ven, per exemple,  "botes de senderisme, dona,  terreny normal" i coses així.
He recordat can Puigmal perquè era als baixos d'un edifici que avui, coses que passen, està "ocupat".


I dic jo que "ocupat" per artistes. 
Veiem-ho:

Al Turó de Galzeràn

Dijous els veterans vam tornar a la serra de Marina. 

Vam anar a donar el volt fins al Turó de Galzeràn, en un matí d’allò més agradable per a caminar. Feia una temperatura ideal, tot i que, al capdamunt, i en determinades raconades del camí, ja de cara al Vallès, vam entomar un aire ben frescal.

Son aquestes situacions on es sortegen refredats encara que no n’hagis comprat cap número: vas pujant, la peça del damunt fa calor, te la treus, i en voltar la raconada, plaf! el vent glaçat.

Però, afortunadament,  no he estat “afavorit” en aquest sorteig.

Oh, i hi havia moltes raconades del cantó de nord on encara hi havia petits tolls glaçats.

Un dia prou clar, amb bona visibilitat només entelada, tant damunt el mar com cap a Sant Llorenç del Munt per boires blanquinoses. Prou ben dit això d’entelat, perquè tanmateix semblaven com primíssims tels de llet després de bullir.

Demanar corriols en aquestes zones tant transitades és endebades. Tant se val que n’hi ha, però no gaires, i de no fer-los servir es van tancant, de manera que sempre queda la pista.

Home, jo m’hagués donat “trés volontier” a la ventura del corriol perdedor, però no tocava, que el vocal del grup decideix –i cal que així sigui- i s’ha de respectar l’horari, cosa que segur que no passaria si te la jugues a quedar embardissat en un corriol sense sortida i has de recular.

Sovint hi penso en això de la pista. O sigui, el contemporani camí de carro. Que no té roderes perquè els “carros” que hi ha de passar –per a això les han fetes- no porten llantes. I com que tampoc els estira una mula o un bon matxo, les inclinacions son d’allò més irracionals per a aquells racionals que ens hi aventurem sense anar a cavall d’un motor de no-se-quants-cavalls.

No sabia que al Turó de Galzeràn també s’hi haguessin fet les medicions del meridià Dunkerke-Barcelona, ni que les hagués fet un monjo, Agustí Canelles i Carreres. Una placa al cub que sosté el piló del vèrtex geodèsic ens ho recorda.

Com que només ens vam aturar a l’hora de fer la poma, pràcticament no vaig prendre notes al bloc. (Mira que és curiós com ha pres carta de naturalesa al grup de veterans això de dir-ne “fer la poma”, a l’estoneta de descans, quan, de fet, surten de les motxilles més taronges, plàtans i ganyips que no pas pomes. Misteris del llenguatge).

Ah! i que no em deixi la imatge de les vinyes de ceps emparradors, nues en aquest temps, jugant a corbes d’angles de pocs graus, com enfotent-se de la perspectiva. I que boniques deuen ser amb el verd dels pàmpols i la blavor de la mar al fons.  Josep Maria de Sagarra ho va saber dir meravellosament:

“Vinyes verdes vora el mar,

ara que el vent no remuga,

us feu més verdes i encar

teniu la fulla poruga,

vinyes verdes vora el mar.

…”

En tornar a Tiana vam passar per la Mare de Déu de l'Alegria.

Heus aquí, per si pot interessar, el camí que vam fer:

Donar la cara

Tenia unes ganes, que creia irrefrenables, de dir-hi la meva en aquesta qüestió de la candidatura d’Ascó al  magatzem de residus nuclears.

Però això d’irrefrenable, conceptualment,  m’ha fet por i he provat de substreure-me’n, de manera que he posat una peça de la Nora Orlandi i m’ha anat com oli en un llum, en un llum d’oli, és clar, que si no, quina empastifada!

De manera que em limito a recomanar, per encertat, el post que ha fet na Clídice. 

En canvi, m’he decidit a “donar la cara”. Ja fa temps que veig que qui més qui menys te el seu retratet en el perfil del bloc, que apareix també als comentaris que es posen.

No és que fins ara hagi estat vergonyós i ara se m’hagi passat la vergonya de cop, no, que, sapigueu-ho, soc d’un guapo espatarrant, irresistible, el més maco del món, segons dèien les meves àvies.

Ara que hi penso, no serà aquest, el de no voler fer enveja, el motiu de no mostrar-me?

Bé, sigui com sigui, la decisió està presa i doncs:

Món, aquí tens la imatge del Xiruquero-kumbaià, dibuixada –fa uns anys- pel seu fill!

Que dormin a la biblioteca

Estava l’altre dia a l’entitat, fent petar la xerrada amb la colla que ens hi trobem d’habitud, mentre “ventilem” un parell de platets de patates fregides i un quinto.

A la sala on ens posem, hi ha un mini-mini bar on, de tant en tant, entren els nois i noies que fan muscle al rocòdrom de l’altre costat, a demanar la beguda.

Alguns ens miren encuriosits i sovint m’he posat al seu lloc per a veure el que ells veuen: una colla de iaios xerrant pels colzes.

De tant en tant m’agrada acostar-me al rocòdrom a veure uns minuts com practiquen, mans enfarinades i pantalons ajustats com els biciclistes, jugant a l’home-aranya en passos i posicions inversemblants que dubto –ignorant de jo- que es facin a la pedra en una via d’escalada. Però no hi ha dubte que l’exercici inversemblant els deu millorar la capacitat per a passos versemblants. Suposo. Oh, i de tant en tant, alguna escaladora hi afegeix alguna que altra contorsió que manifesta el valor de les línies corbes, amb una plasticitat d’allò més complaent, i és que la roba arrapada marca els culets que és una joia.

Deia abans d’aquest meandre que l’estava fent petar, quan va venir el “Presi” i em va demanar que pugés a la biblioteca. Allí, unes companyes que l’estan reorganitzant i actualitzant em van ensenyar una capsa grossa de cartró on havien posat un munt de cançoners d’excursió, tots amb més “mili” que en Carracuca, i em van demanar que decidís, fora dels repetits, quins tenien valor per a conservar a la biblioteca.

Osti, em vaig sentir aclaparat. El “Presi” havia dit que decidís jo sobre el tema dels cançoners. Passada la primera sensació d’afalac li vaig haver de donar la raó mentalment: qui, si no un veterà hauria de decidir sobre uns cançoners, sobre una activitat que ja no existeix?

Els vaig estar remenant amb atenció, alguns amb reverència: estaven com els membres de la colla de la xerrada, uns en estat prou acceptable, d’altres, la majoria, amb algun pedaç. Però tots, tots els cançoners, tenien aquelles cançons que només començant a llegir-ne  la lletra ja sortien com l’aigua brolla del broc de la font.

N’hi havia de ben editats (als anys seixantes els editaven força bé), i d’editats molt modestament. Fins i tot n’hi ha un amb les pàgines fetes a ciclostil i grapades, que probablement es devia fer servir per a donar als participants en algun curset de cançons d’aquells que es feien, de manera que en va quedar un exemplar per a la entitat. 

Vaig pensar que tot allò no havia d’estar a la biblioteca, si no a l’arxiu. Atès que la biblioteca ha de servir per a tenir aquells volums als que se’ls presumeix un ús. I a l’arxiu aquells documents de qualsevol tipus que mereixin ser preservats per al futur i a disposició dels estudiosos.

Però no ho vaig decidir així, ja que em feien decidir-ho a mi. Primer, perquè la biblioteca, de fet, es constitueix en un arxiu “sui generis”, doncs, fora de les darreres incorporacions cartogràfiques, gairebé ningú en fa ús.

Segon, perquè em toca els nassos –per no dir-ho més gràficament- la constatació que una activitat tant estimada per mí, tingui ja la naturalesa de material d’arxiu.

De manera que hi haurà, en una petita lleixa de la biblioteca, un rètol ben bonic que dirà “Cançoners”, amb una colla d’exemplars del que va constituir una de les activitats més belles, més engrescadores i més sensibles, de l’excursionisme de tots els temps.

Serà un digne Requiescat in pace.

Moments

Em va enviar l’enllaç la M.Antònia. Gràcies novament M.Antònia!


Mireu, ha estat com rebre aquell brot de farigola florida que, en el camí, hom veu, pensa que al company li agradarà i li ho ofereix.
Un curt i intens moment de mutu reconeixement.


M’ha fet molta il·lusió. I ho vull compartir. Per a mí ha estat això, un olorós i intens brot de farigola.

Multicul Turality

Al portal d’un bar de Viladecans, el dijous 17-12-2009.

Detall

B.M. 14 01 10

Sempre que hi vaig faig la mateixa fotografia: m'agrada la vista d'ocell i, més que res, el detall de la cortineta. Em recorda aquelles finestres de les cases d'Holanda.

Al fons, Montjuïc allargassagt, ajagut, mirant de surar per damunt el mar de construccions.

És un bar de referència, dels que tenen vida.

En una ràpida ullada a la xarxa no trobo cap referència -que no sigui de descripció del camí de caminants o  bicicleteros- a Santa Maria de Collserola.

Deu ser obra d'algú privat, personal, que s'ha mantingut i millorat, doncs recordo d'haver-hi passat anteriorment, i era una cosa molt més precària. 

Valdrà la pena que prepari un "post" -encara que, llevat de mi, no interessarà a ningú- sobre aquestes petites construccions i manifestacions personals, com ara la imatge de la verge al costat de la tanca d'aquella casa d'Olesa, i d'alguna altra que tinc retratades. 

En aquell raconet de camí hi he trobat un fons d'escriptori que substituirà, temporalment, aquesta meravella de núvols que ara hi tinc. A no ser que després em faci mandra treure'l  i s'hi estigui força temps.

Sirena de Neu

I en el “passeig” que deia al post anterior, em vaig haver d’aturar en una fotografia.

En vaig veure de boniques, però aquella va ser especial, em va fer aturar. I mentre pensava en les neus llunyanes de les muntanyes, veient-la, em venien al cap unes notes, uns sons.

Un record? Potser. Un estat d’ànim? També potser.

Les notes es tornaven insistents. I, alhora, dolces.

Vet aquí que en respondre un comentari d’en Lluís va tornar la música. I va sortir la paraula màgica: sirenes. A la neu hi ha sirenes!!

També criden els que naveguen amb esquís o raquetes i, ai!, algunes vegades –massa vegades- els embolcallen per sempre amb la blancor.

Aleshores m’he posat a fixar les notes, com es fixa la petjada a la neu. Ràpid i maldestre he posat al pentagrama aquells sons.

Ep, prengui’s la bona voluntat, que el meu teclat és gairebé de joguina i les meves mans, per a tocar, manotes. Que la fotografia d’en Lluís que deia, que amablement m’ha deixat posar-la aquí, farà la part principal.

Soliloqui per a la Neu de Llençol.

(O, des de casa, xerrar per no callar.)

“Passejant” aquests primers dies de l’any per segons quin blocs de la dèria, m’he embadalit, inevitablement, davant de determinades fotografies de paisatges i muntanyes nevats. Expressió en molts casos de la sensibilitat i habilitat dels seus autors a l’hora de posar-se darrera la màquina de retratar.

Contrastos gairebé rabiosos del blau del cel amb la blancor nítida, uns. D’altres expressant una certa lluita entre la blancor, d’una part, i de l’altra la grisor de núvols que mandregen a l’hora de retirar-se, com si no estiguessin convençuts d’haver acabat la feina.

I m’ha recordat una impressió que em resulta recurrent en veure grans espais amb gruixos de neu considerable, que tapen, que amaguen, que protegeixen, tot allò que fora de l’hivern en aquelles contrades, se’ns mostra variat, ric, policromàtic, embadalidor. Com embadalidor resulta l’ arrodoniment de les formes sota la neu.

Com embadalidora resulta la lluïssor d’un blanc que interroga. I encega.

La impressió que em dona aquella casa d’estiueig quan es tanca, amb tot el mobiliari tapat amb llençols blancs, per a protegir-ho tot. Una vegada, de nano, en vaig veure una del meu poble, atès que, aleshores, s’estiuejava, també, a no gaires quilòmetres de Barcelona.

Aquells tornejats de les cadires (òndia, tant diferents de les casa!), aquells entapissats del respatller, la taula llaaaarga de les sanefes incrustades, tot, tot, quedava sota la blancor dels llençols. Fins l’any vinent.

El meu petit país no és de neu, però quan nevava, de tant en tant, el llençol blanc de la neu protegeix de les glaçades, solien dir, contents, els pagesos. I fa saó. Any de neu, any de Déu!

El llençol blanc de les muntanyes protegeix els arbres, els prats, els boscos. I fa saó.

2010

Per fi, la veritat.

Em passa l'enllaç la meva dona. Ella, (gràcies reina!), que sap de, i respecta amorosament,  la meva condició de Kumbaià.


Em permeti l'autor del videu que, al meu torn, dediqui aquesta inclusió al meu bloc, a tots vosaltres i, especialment avui, a l'Esparver: Esparver, mai et cansis de bategar les ales i volar ben amunt!!

Valguin, també, les de plàstic.

Algú hi va posar un test amb unes plantes al darrer graó. Al coll hi fa vent amb certa freqüència, potser és aquesta la raó de falcar el test amb unes pedres grosses.

Però les plantes no devien reeixir.

Van ser les mateixes mans que van treure la planta seca i van decidir posar en el fust les flors de plàstic?

De plàstic o naturals, una o altra persona, el que per a ella devia ser important és que a la creu hi haguessin flors.

Em pregunto per quina raó ho va fer. I sense cap esforç se m’acuden unes quantes respostes.

I penso en aquesta persona. En si és d’aquí a prop, si ve de tant en tant. Si ja no hi pot venir. I si vingués ara, mentre sóc jo aquí? Ja fora casualitat. Però la vida és plena de casualitats.

Voldria arreglar les plantes del test si hi fossin encara, treure’n unes fulles seques, esponjar la terra amb els dits o el ganivet. Si calgués, regar-les una mica. Però no hi son. I les de plàstic, les del fust, estan ben lligades i ofereixen la imatge d’allò que no son, però que ens ho recorda.

No son en elles mateixes una metàfora? Quantes coses no son, però ho semblen?

Valgui sí, la intenció de qui les hi va posar: que hi hagi flors a la creu.

Com que no hi ha flors per a arreglar separo les pedres que falquen el test buit, moc el test i netejo el fang que havia quedat al pedrís. I ho torno tot a lloc, però una mica esbiaixat, de manera que el test no tapi massa la inscripció:

Noviter

aedificata

Ac benedicta

XVIII Maii

MCMLII

Refeta i beneïda el 16 de maig de 1952. Al costat del camí ral, a l’esquena d’ase que cap a ponent fa lliscar les aigües al Penedès, i  a llevant cap el Llobregat. Un camí ral encara asfaltat, però ja buit. Aquella carretera és morta des que, no fa gaires anys (o potser sí?), la variant passa uns metres per sota i estalvia les darreres corbes del coll d’Ordal. 

Només algun pagès i els excursionistes fèiem parar el cotxe de línia a la creu: “nois, que ja som al Lledoner, prepareu-vos!”

No va caldre refer, però, la filada del cèrcol del primer graó, probablement l’únic que devia quedar de la destrucció: la pedra d’aquest ja ens diu que és la mateixa que la roca del davant, d’aquesta calissa blanca erosionada que trepitgem per aquí i pel Garraf veí.

Me’n vaig. El Puig d’Agulles m’espera. Hi serà encara el forn de guix?

(correspon al bloc de motxilla del 30 de desembre de 2009)

Cuando el beso era amor. Y el amor, canto.

A la Casa Cremada de poc serveix ser l’hereu o la pubilla.
Però la condició de tal és té per dret sempre, i de dret és volgudament respectar-ho.
Sóc l’hereu. Primer va ser però, la pubilla. La meva estimada Teta.
Ella té, per acord, les fotografies, en aquella capsa de sabates –dues capses- on dormen els matisos de gris de bons trossos de vida, de jovenívoles rialles, de família, de campaments, de maltempsades, d’excursions, de primeres comunions, d’aquells primers viatges dels pares amb el, també, primer cotxe. La Teta sempre em diu que, si vull, que me les quedi jo.
No. Estic tranquil perquè sé que les té ella i que les tinc a l’abast, quan em plagui.


Alguna vegada he fet unes còpies d’alguna de les fotografies. Poques. Però ara, i ara és qualsevol moment que em passi pel cap, ara mateix, recordo vagament que aquell dia, en aquell lloc…
És aquesta estranya i dolça sensació de no saber si recordo la fotografia o simplement tinc la imatge guardada al cap. De no saber distingir la naturalesa de la imatge.


Però la imatge hi és, les olors fins i tot, a vegades tornen, i les llums i les ombres sovint ens abracen en aquesta immersió íntima, personal, en un petit i transitori requadre que per moments s’esvaeix i retorna. I se’n va.


Com se’n anava el dia 30 un d’aquests topalls als que ens cal aferrar-nos per a no entrar a la voràgine inabastable d’allò que en diem temps: l’any. El topall de l’any 2009.


Com s’escriuran les pàgines d’aquesta llibreta que diu 2010, que s’obrirà tot seguit?
No ho sé. Mar en calma, temporal? Cada vegada és més a prop el temporal.
No sé quins camins recorreré, no ho sabem ningú.
En canvi tots hem sortit de port i el record del port m’acomboia i m’aconforma. Per a seguir caminant.
La imatge del port és completa, té volums. L’horitzó és una ratlla.


Al Puig d’Agulles, aferrat al piló del vèrtex que em fa de pal major, que em fa de tòtem, dono l’esquena al vent que m’empeny a glopades. 
Al Puig d’Agulles, el 30 de desembre de l’any 2009  del naixement de Jesús,

“Quiero echar la vista atrás
Donde se encuentran
Mi plumier y mi compás
Y tus trenzas”….
…..
Cuando el beso era amor,
I el amor, canto.”


Al Puig d’Agulles el vent m’interroga:


Què hi faré, el Xiruquero-kumbaià, a la xarxa el 2010?
Què hi faràs, Xiruquero-kumbaià, a la xarxa el 2010?
Què hi farà el Xiruquero-kumbaià, a la xarxa el 2010?
Què hi farem els Xiruquero-kumbaià, a la xarxa, el 2010?
Què hi fareu els Xiruquero-kumbaià, a la xarxa, el 2010?
Què hi faran els Xiruquero-kumbaià, a la xarxa, el 2010?


Tal vegada li pugui respondre amb la cançó:


“Yo las ganas de pelear,
y yo el susto, que me daba no verte más,
A fin de curso.”

(havia penjat un videu meu, però sembla que la inclusió de la música "podria" afectar els drets de tercer, motiu pel qual l'he retirat.)