Eivissa (4) El Llaüt

Com deia l’altre dia, des de l’habitació puc veure com fusters de ribera treballen en la reconstrucció d’una embarcació.

Havent dinat me’ls mirava, no me’n vaig poder estar d’apropar-m’hi i vaig baixar. “Mestre, que em deixeu entrar?” 

Em diu que la tanca metàl·lica no és tancada amb clau, que endavant.

 

El saludo i li dic que els veig des de dalt i que m’agrada veure com la gent fa el seu ofici,  i que no els faré cap nosa. És  el mestre d’aixa. 

I passejo poc a poc a distància prudencial mentre observo els moviments dels tres homes. I miro amb delectació com torcen, escalfant-la, la fusta que després posaran al buc.

El mestre se m’acosta i em diu que és un llaüt, responent la meva pregunta. “Oh, i té molta mar”. 

Revisa les fustes que s’estan torçant, pren un soplet connectat a una bombona de butà i aplica la flama per sota d’una de les fustes, amb un moviment esquerra-dreta repetitiu. Després en revisa el pes que fa torçar la fusta.

Els altres dos homes estan a la bastida. Son més joves. I treballen concentrats a la feina.

El mestre va a la furgoneta i torna cap a mi amb unes fotografies. Son les fotografies del llaüt, de com estava abans de començar la feina i m’explica el procés seguit breument. (Quina sort que tinc!) 

És un home amable, però alhora de paraules justes. Es veu que és una enamorat de la seva feina i que ha percebut que la meva curiositat és sincera.

Va començar l’ofici als catorze anys. Sap molt bé el que toca.

I se’n torna a la feina. I jo deambulant, a distància i poc a poc per a no distreure. Ara a popa, per a veure l’hèlice, encara encrostissada de restes de mar, i el timó, ara al cantó de babord, on ja estan tancant el costellam.

El llaüt tornarà a navegar. “A vela, però portarà un motoret per a emergències i maniobres que convinguin…oh, tornarà a fer goig…!”.

“Quina fusta és la que…?”

“Roure”.

“Tallat amb bona lluna, oi?”

“Només faltaria!…si no, només aguantaria un parell d’anys”.

En un altre petit descans m’explica que és propietat del Consell Insular, que és d’abans de la guerra, quan estava aparellat per a la pesca, l´únic d’aquestes característiques que quedava a l’illa, motiu pel qual el Consell el va voler comprar i restaurar.

Li dic que em sembla una decisió excel·lent. L’home somriu i assenteix, mentre jo penso per a mi que, ni que sigui de tant en tant, els polítics també l’encerten.

El sol ja va a la posta i els homes segueixen treballant. M’ha passat la tarda volant.

Unes fotografies de record.

M’acomiado i li agraeixo les atencions.

“Torni quan vulgui”.

Eivissa (3) A Cala Tarida

Dues dones joves i quatre vailets pugen per l’escaleta que jo davallo per anar a la cala Tarida. La tarda és avançada i els infants – o les seves mares- ja en deuen tenir prou de jugar amb la sorra.
Aquest cantó és ben obert a ponent, apte per a constatar el que m’han dit, que és un dels millors llocs per a veure la posta de sol.


I quan arribo a la sorra la platja ja és deserta. Ningú no hi ha. En aquells xaletets no gaire alts, però que penso que no haurien d’haver deixat construir en un lloc com aquest, alguna llumeta comença a encendre’s.


Ran de platja la barra de fusta d’un bar estiuenc, ara tancat, m’ofereix el lloc adient per asseure’m i esperar que el sol entri dins l’aigua. Perquè, a diferència d’altres llocs, el sol no entra a la terra, si no a l’aigua.
Imagino per un moment que el disc roent ho fes i cresqués un immens núvol de vapor, com quan es posa una paella calenta a l’aigüera de casa. Si, si, però poca broma, perquè, què devien pensar els nostres avantpassats de fa milers d’anys?
Ep, que l’evidència és l’evidència. 
Per això cal dubtar, fins i tot, de l’evidència.
Faig el cigarret, que amb el ventijol m’ha costat encendre.

Ara un home, que amb la fosca em sembla de mitja edat, posa l’esquer i planta la canya. Un “hola” just i amable vé a dir que ell a la seva feina i jo a la meva. Observa la punta de la canya, que es mou pel ventijol i no per altra –per a ell desitjada- causa.
Treu una petaca, omple la pipa i es retira a recer de l’altre cantó de la barra del bar.


La humitat ho acaba de senyorejar tot i la fosca s’imposa. La olor del mar és intensa. M’agrada. Com m’agrada aquella suau olor de la pipa que l’aire em porta.

Una vegada més he pogut contemplar el miracle de la posta, que, sorprenentment, es repeteix cada dia.


A l’hotel m’espera el sopar i el bullici de la gent que endrapem i xerrem alhora. Bé, aquesta vegada jo no, només observo l’espectacle i deixo volar les meves cabòries mentre menjo.

Eivissa (2) El pla de Corona

Un d’aquells llocs on res, res absolutament, impedeix que l’esguard vagaregi pels quatre punts cardinals sense alçar la testa. Amplitud, llum, color, aire net i cel omnipresent.

No sé d’on li ve el nom, però si respongués a les seves característiques físiques res hi hauria de més encertat: un pla gran voltat per tot arreu d’una corona de petits turons, arrodonits, que li marquen clarament i amable, els límits.

En vaig prendre nota quan cercava informació de l’illa i, certament, he fet bé de venir-hi.

Milers d’ametllers omplen la plana, molts dels quals encara conserven la flor. Més a prop dels camins, oliveres –moltes centenàries- grans garrofers i algunes figueres. I esquitxant el paisatge, com posant-hi la cirereta, les blanques casetes pròpies del país, sense vessants a les teulades, hereves d’aquelles menudes cases iberes.

Amb llum de la lluna plena de gener, la gent de la contrada fa una trobada nocturna al pla de Corona per a fruir de l’espectacle de la blancor de la florida dels ametllers a la llum selenita. Per un mes m’ho he perdut. Deu ser un espectacle únic.

A Santa Agnès de Corona, un petit nucli on hi ha l’església, el bar-botiga de tota la vida, un altre bar restaurant, quatre cases, i la petita, blanca, eixerida escola, hi deixo el cotxe. El bar encara és tancat tot i que son dos quarts de deu.

D’allí mateix surt el camí cap a ponent que em permetrà recórrer el perímetre del pla.

De tant en tant, una casa. No cal esforçar-s’hi massa per veure que hi viuen. D’altres ja es veu que son, probablement, segones residències. A les primeres em crida l’atenció que, a més dels corrals (hi veig bens i algunes cabres a més de l’aviram), també hi ha un tros de  vinya, no molt gran atesa la disponibilitat de terreny de les cases. Com si tinguessin els ceps justos per a fer-se el vi de casa.

Deixo el camí per a apropar-me al mar, que segons el plànol ha de ser ben proper. Ara és un tros de camí que em resulta curiós, doncs la pedra és tanmateix calissa, com a per tot, però la terra és rogenca, com al pla, talment com si es tractés d’argiles, fins que, a l’inici de la petita davallada del barranc tot esdevé pedra.

Una descoberta inesperada: la boca d’un avenc. Recordo el Garraf. A saber si les aigües que empassa l’avenc trespassen el centenar de metres de desnivell que hi ha fins al mar. El plànol que porto no l’esmenta. De fet, quan preparava la vinguda no vaig saber trobar cartografia detallada, al menys adeqüada per a l’excursionista.

El barranc m’impressiona. No tant per la pendent cap l’espadat, com per les terrasses construïdes per esmorteir la força de l’aigua al torrent.

Valga’m Déu quanta ronyonada desfeta per a aprofitar unes petites terrassetes de cultiu!.  Ara, abandonades i cobertes per la pinassa i el sotabosc, semblen un monument a l’esforç esdevingut inservible.

I la gran plana líquida, blava, immensa del mar, apareix. Amb irisacions juganeres de la llum. Amb ventet moderat.

I les taques blanques dels illots de Ses Margalides, que entren a la immensitat del mar com dues criatures enjogassades.

Allí on es lliura a la mar l’aigua del torrent quan plou, les roques son trencades i els pins s’aferren rabiosament per a mantenir l’equilibri: no és en va el persistent batec de les ones. 

Retornat al camí principal, ben planer, em porta a veure el pla des de tots cantons fins a tancar el cercle, fins arribar novament a Santa Agnès. 

Entro a veure l’església –ara ja l’han obert, com el bar- amb una imatge de Santa Agnès a l’altar. Construcció del XVIII si no recordo malament. A prop, el petit cementiri, blanc igualment, la porta oberta. Ben arranjat, net. Em trec la gorra i entro.

Després vaig al bar. Un bar com Déu mana. Amb pocs parroquians d’amable conversa i de silencis estalviadors: es diu el que cal dir i prou. Fins que hi ha una altra cosa a dir.

El cafè és bo.

Quan me’n vaig la dona d’una parella diu al seu home que “por aquí no hay nada que ver” i que vol marxar.

Això també ho trobo molt bo, com el cafè. Res de pitjor hi hauria que una invasió de gent al pla. Al pla de Corona. Ara m'agrada ser egoista. 

Eivissa (1) La Talaia de Sant Antoni

El matí s’ha llevat amb un tel de núvols gens amenaçadors, que tot i així han deixat caure quatre gotes puntualment. Sense privar, de tant en tant, les ullades de sol damunt la badia.

Sota la finestra, en un espai que a l’estiu deu ser un pàrquing, uns fusters de ribera comencen a feinejar, reparant una embarcació de fusta. Ignoro de quin tipus deu ser, però Déunidó la grandària, al menys fa uns quinze metres d’eslora.

Més enllà un espai arranjat com a petit jardí botànic de les espècies de l’illa, és presidit per un molí de vent dels tradicionals, tal vegada arranjat, tal vegada fet de nou.

I poc més enllà la badia.

I a l’altre cantó, just al davant, un turó que ho ha de dominar tot. Un camí que l’envolta, segons el plànol, es diu camí de talaia, tot i que en el turó no hi ha cap nom.

Just és que el primer Déu vos guard que doni a l’illa sigui per al poble que m’hostatja.

Vet aquí les coses: no hi era, hi sóc, i no hi seré. I Sant Antoni va fent la seva via. Aliè a qualsevol individualitat,  talment com una petita metàfora de la vida mateixa. Com qualsevol poble, de qualsevol lloc.

De manera que motxilla, passeig de s’Embarcador i cap al centre vila.

Al bell mig de la badia dues embarcacions grans embarrancades a la sorra de la platja, a més d'una llanxa. Una d’elles feta ja una desferra, l’altra mostrant, encara, un relatiu bon aspecte. Un cop de mar va trencar amarres i les va fer embarrancar? Em quedo amb la pregunta.

L’església, blanca de blanc eivissenc per defora, lluminosa,  mostra al seu interior un conjunt d’imatges i un retaule que la llum de l’exterior, que entra per les finestres, no se’n surt d’evitar que sembli un espai una mica tètric, lluny de la serenor que ha de comunicar, em sembla, un espai dedicat al culte. El pes de la història és, sovint, ben feixuc, penso.

Savines ufanoses.

I començo a pujar fins les darreres cases. Pins no gaire alts, pinassa tinc entès que en diuen per aquí. Llentiscle. Algun romaní i tot un estol de mates i petits arbusts que ja renuncio a conèixer-ne el nom, tot i esperant que no se m’ofenguin. Calissa trencada. 

I de sobte el corriol s’enfila fort. Jo li dic que no tinc cap pressa, però ell cada vegada puja més dret, com si em volgués posar a prova. Mira, li dic, tu guanyes, saps?…de manera que fes el que vulguis que jo també ho faré.

A dalt, traient el cap entre els pins, es veu tota la badia, sencera, ara ja lluminosa i reflectint una blavor de cel rabent, mercès al vent que s'ha girat fa una estona i que m'ha fet posar el "cangur" que, tanmateix, els Reis em van portar. 

I una capella petita, molt petita, dedicada a Sant Antoni tal com diu el rètol que alguna forta ventada devia fer caure. Tot i aquesta dedicatòria, a l’interior, que deu tenir a tot estirar tres metres quadrats, l’única imatge que hi ha és una majòlica de la marededéu.

És inevitable quedar-s’hi una estona i lluitar contra els pins per a treure el nas i poder guaitar l’immens paisatge que s’ofereix. 

I avall, ara per un altre corriol penso, per evitar la inclinació del de pujada. Tanmateix en trobo un altre, però sembla que s’hagin posat d’acord: Déunidó la baixadeta!

Poc a poc i bona lletra, que la calissa està molt trencada i un bon cop de cul a terra et pot tocar sense voler jugar a la rifa.

Ja dins al poble, en un bar normal, és de dir del poble, no de turistes, em fan un cafè que hi canten els àngels. A la paret un quadre preciós, treballat amb espàtula i amb una combinació de blaus remarcable, representa unes quantes dones  amb mocador al cap i faldilles llargues i un vailet.

És l’avantatge de venir a aquests llocs al febrer, quan la vida és “normal”, els parroquians son els del poble i no hi ha estridències.

Segurament per la vermellor del meu “canguro” i la motxilla, veig que he cridat una mica l’atenció d’una àvia i un avi que s’arrepengen al solet d’una paret: “bon dia tenguin” els dic. “Bon dia tengui vostè també” em responen.

Si, tanmateix tenc un bon dia, penso.

Eivissa (0)

Son les set del matí i encara és fosc.

Davant de l’habitació hi tinc una part de la badia que les llums s’encarreguen de dibuixar.

Però ja s’endevina la proximitat de la llum del dia: és aquella foscor ja indecisa, amb mínim tocs de claror.

Ahir vaig fer-me posar cafè en el termo i ara me l’estic prenent. Psè, no està malament, però tot just és tebi. Però molt millor que no tenir-ne!

Si més no entretindrà el rau-rau dels budells, que es planyen de no tenir feina. Atès que l’amanida que va constituir el sopar d’ahir, ja deu fer hores que és als peus.

I és que, arribant tard a l’hotel, ens van donar un “bufet fred” per a sopar.

És ben característic això de l’Imserso. Aquesta és la tercera vegada. Com que viatges turístics en grup que no siguin “Imsersos” no n´he fet mai no puc fer comparances entre un viatge d’”imsersos” i un viatge organitzat dels altres.

A l’aeroport d’Eivissa ens esperava una noia que ens va fer anar a l’autocar que ens havia de portar a l’hotel.

Cony, molta calor ahir. A la terminal T1 de l’aeroport de Barcelona hi fotia una calor de nassos. No ho entenc. Em vaig haver de quedar en mànigues de camisa i sense la boina, de calor que hi fotia. I després, tota aquesta colla de dats-pel-sac que ens volen mentalitzar parlaran d’estalvi d’energia (au, a la merda!). Oh i a l’hotel l’habitació la tenien a 22 graus, de manera que vaig haver de baixar-la.

M’agraden aquests aeroports petits com el d’Eivissa. Que pots baixar de l’avió per l’escala i caminar una mica per la pista. Tot un contrast amb aquesta mena de món perdedor que és la terminal d’on vam sortir, per cert, la primera vegada que he estat a la T1. Sempre m’ha semblat un transport de feina això de l’avió: en un obrir i aclucar d’ulls, passes d’una realitat a una altra com si res, gairebé sense adonar-te’n, com ara aquell que surt del seu lloc de treball i va al taller del costat.

Justament el contrari del que jo en diria un viatge, que com pàgines d’un llibre, et va transportant poc a poc per escenaris diferents fins arribar al final.

Em van dir a recepció que hi ha una zona wifi a l’hotel on pots connectar-te per tres euros al dia, o sia, cinc-centes cuques de les d’abans al dia, per a fer-te passar el "mono" d’internet. “Guai”. I si vull veure la tele a l’habitació, deu euros per vuit dies.

No m’han acceptat el tracte: “Miri, li dono els deu euros per connectar-me vuit dies a internet i pagaré tres euros per cada dia de tele a l’habitació, d’acord?”

Doncs no, no ho han acceptat. Mala sort.

Ara he vist que hi ha una xarxa de l’ajuntament d’aquí, de Sant Antoni de Portmany, que puc captar, però tot i que el senyal no és gaire potent, podria ser que me’n sortís. 

I no és pels tres euros que em demanen a la zona wifi de l’hotel, si no per la més gran comoditat que representa poder-ho fer a l’habitació.

A veure si puc “penjar” l’ “Eivissa 0”.

Eivissa (-1)

I s’esdevé que un dia compareixes en un lloc determinat. I  veus que allí hi ha gent més o menys com tu mateix, que fa la seva via. Que potser accepta un pèl conformada el que creu la seva rutina.

És el seu carrer, potser. O el carrer de la seva feina. Millor, el carrer on hi ha el bar del cafè de cada matí.

I veus que allí hi ha gent que veu tot allò amb una normalitat de línia plana, amb el “dejà vu” de sempre. I, com sempre, uns han llevat el dia de més bon humor que d’altres i la barreja de sentiments i de sensacions anodines plana damunt el carrer i entre les cases, dessota una tímida o esclatant ullada de sol, depenent de qui s’ho mira. 

I tu, que compareixes en aquell lloc precís. Agosarat proves de copsar-ho tot com si res, com si en fossis capaç, amb ulls que volen pesar mitges lliures de sorpresa, d’admiració, de curiositat, d’interrogació. I ets un cos estrany.

En un paper, en un plànol, diu que existeix allò i que té unes formes determinades en dues dimensions. I està farcit de noms, de senyals convingudes que “parlen” de punts concrets. Curiosament, allò, diu el paper que existeix.

Un dia, vet-ho aquí, hi vas. I, oh sorpresa! allò del paper en dues dimensions té fils de correspondència amb una realitat que és, simplement, la que t’has provat d’imaginar guaitant el paper.

L’any passat vaig descobrir que era cert que, enllà de les mediates costes d’aquest barri, creuant aigües cap a gregal, existia tanmateix una illa que, la gent que hi viu, en diu Corsica, Corse i nosaltres Còrsega. I que el dibuix del plànol té una certa correspondència amb la seva existència.

Avui, allí, hi ha aquella gent amb la que em vaig creuar, amb qui vaig parlar, a qui vaig observar i per qui vaig ser observat. I aquelles cases i aquell cafè i aquelles muntanyes. Que fan la seva via, tal vegada la seves rutines. I jo no hi soc.

Tinc ganes de, ni que sigui per uns dies, de convertir-me en cos estrany, en puntets mòbils, esmunyedissos,  que no mostrarà el  mapa d’una altra illa. Amb una diferència: aquesta sé que existeix perquè vaig ser-hi fa trenta-set anys.

Tinc ganes d’anar-hi d’excursió.

I sembla que podré.

6 de febrer de 2010

De la carretera cap a la estació sembla que m’hagi equivocat i m’hagi posat en un polígon industrial. I certament ho és un polígon industrial.

Però no, ja vaig bé. Deixo el cotxe al costat mateix de la estació  i just parar el motor arriba un altre cotxe del que surt una dona que ràpidament el tanca i se'n va a l’andana direcció Vilafranca. Sembla que vagi justa de temps.

L’estació està tancada. Tancada i barrada. Un grup de persones a l’andana on ha anat la dona. No, no ha perdut el tren.

No hi ha bar a l’estació. No hi ha guixeta. No hi ha res. Res.

Si no fos pel grup de persones i perquè no hi ha vent que arrossegui mates d’herba seca, creuria estar en una d’aquelles estacions de tren de l’oest llunyà que ens ensenyaven a les pel·lícules. Però no, estic a una estació de tren de prop de Vilafranca i a començaments, si no m’erro en el càlcul, del segle XXI.

Així doncs, per a esmorzar o fer el cafè, no pot ser a l’estació i, venint del tren, voldria dir que hauríem de caminar un bon tros per trobar un bar, segurament en direcció contrària a la que ens interessa per a fer la excursió.

Desestimat. No podem començar aquí.

Em quedo ben fotut i torno al cotxe. Aniré a l’Arboç.

A l’Arboç, l’estació del tren està a uns vuit-cents metres del centre del poble, on hi ha un bar dels de referència. Les taules son plenes d’una colla de gent gran que va d’excursió. Si no fos perquè son més, semblaria una sortida nostra, dels veterans del dijous. Però avui és dissabte.

Mentre em fan l’entrepà que he demanat em miro el plànol, la qual cosa fa acostar-se’m al que sembla ser el cap de colla, que em senyala el recorregut que tenen previst sense que li importi un rave si cerco alguna cosa o no. “Noi, déunidó” li dic, i mentre s’estarrufa com el gall del galliner, m’arriba l’entrepà.

Penso que m’arribaré a Castellet i, per l’hora que sigui quan hi arribi, decidiré si faig algun tros més.

És un local ample, amb força taules i cadires còmodes. El fuet que m’han posat a l’entrepà estava boníssim i el vas de vi negre–suposo que Penedès, és clar- no hi desdeia gens.

El cafè i el cigarro el faig quan només queden un parell de parroquians. El bar s’ha quedat sense la remor de la colla i sense la cua davant el lavabo de les dones.

En sortir del bar –en prenc nota- dubto una mica, doncs el lloc és prou bonic, veig unes cases modernistes…

Ja hi vindré a passejar un altre dia. Ara me’n vaig cap a Castellet.

Soliloqui per al Crit

Una dolçor d'hivern amable omple les raconades d'aquest camí de dissabte de gener. 

Aquí dalt, el vent. 

Ell, ensenyorit del seu nord,  fueteja l'esguard que vol sobrevolar la plana, a la recerca del Montserrat que sembla proper.

Ertes, les poques pedres del castell malden per mantenir una verticalitat ara inútil. I aquelles passes antigues, aquelles antigues angúnies, aquells esguards d'altre temps que guaitaren la plana,  resten ara en el silenci de les més pregones arrels, aquelles arrels que ens alimenten encara.

Faig reposar les mans, obertes, en el pi del costat, esvelt, airós. Ell em dona un tros d'escorça, que em cau. El recullo i me'l guardo.

El camí em du avall, com company, gairebé donant-me la mà. 

A la remor suau del vent, aquí baix , no la destorba el ritme de les passes.

Tot es diria manifestació generosa de la bellesa. Tot es diria acomboiat de una serenor eixida, potser,  dels Montserrats més íntims, en aquest racó de terra.

Vull, amb veu baixa, que voldria també clara,  dir a aquesta terra que l'estimo, sense saber ben bé on mirar. 

Perquè dir que s'estima s'ha de fer mirant fit a fit.  I després acotar el cap lleugerament.

Però el camí s'atura. Em deixa. Talment com si em digués que hem arribat a lloc.

Aleshores sorgeix el crit.

Sé que l'haig d'escoltar i cerco un racó per asseure'm. 

I em torba.

Però no me'n vull anar encara, haig de sentir el que em vol dir.

Tot demanant-li que s'esmorteeixi, giro el cap. I el crit m'ensenya les nafres.

Més tard el camí ve a cercar-me i em porta novament a les alzines, als pins, als racons de les falgueres, a la terra rogenca. I en silenci, es retira.

I resto amb mi, bevent a glopades, la bellesa i el crit.