La foto en paper.

El Pere em va donar l'altre dia la fotografia. En paper, que ell segueix fotografiant amb la seva càmera analògica.

Diu que nosaltres ens perdem el neguit il·lusionat de saber com hauran quedat les fotografies i el plaer de decidir si tanmateix val la pena de disparar, en comptes d'anar retratant a cada  moment i esborrant a cada dos moments. Potser té raó en això.

A vegades jo li dic que fa temps que enyoro el clec-clec de la màquina d'escriure, però no tot es pot tenir i quan guanyes en alguna cosa perds en una altra. Què hi farem.

M'ha fet gràcia la fotografia perquè jo semblo més aviat un gegant de festa major amb aquest posat. I no pas per l'alçada, tant se val.

La R. en un cantó i jo a l'altre, recordo que ens estàvem mirant i comentant el fust de la creu del fossar de Sant Pere de Masquefa, creu de la que només en queda el fust i, si no recordo malament, una molt petita creu de ferro a dalt que les branques dels xiprers  tapen

Un fust molt treballat, per cert, en dotze llises, que no és gaire freqüent de trobar.

Recordo que quan vaig tornar de l'excursió vaig estar cercant dades de la creu, però no en vaig trobar cap. A la gran obra de n'Albert Bastardes no se n'hi fa cap esment. Ni en d'altres fonts. Tampoc el senyor Google hi té res a dir. Mala sort.

Va ser una excursió bonica, tanmateix. I vulguis que no, el portar una fotografia en paper, ocasió per a recordar-la. 

Can Xinxuleta

Mereix menció.

El bar Can Xinxuleta és d'aquells que a primer cop d'ull no té res d'especial, és un bar i prou.

Ep! un bar i prou? Aquí està precisament el mèrit.

Ni dissenys ni punyetes, un bar senzill, còmode i acollidor.

Un bar dels de sempre, del poble o del barri.

Sense cap sofisticació però amb una cuina per a fer un bon entrepà, de truita, per exemple.

Amb una barra suficient, senzilla i propera que permet el diàleg entre qui serveix a la barra i els parroquians.

Amb unes quantes taules ben repartides que donen sensació d'amplitud, de comoditat.

És al carrer Major de Cervelló i hi vam esmorzar abans de començar la nostra caminada cap a Torrelles i ens van dispensar una bona atenció.

Esmorzar, cafetonet o carajillet, cigarret, i una petita conversa meva amb un parroquià, fill del poble, que prou coneix tots aquells encontorns, a qui explico l'itinerari i qui sentencia: "bé, vostè va ben orientat".

El cafè en tassa de terrissa blanca, com cal i el carajillo en got de vidre, també com cal.

El cafè dens al seu punt, segons el meu gust, a penes escuma, la qual cosa denota la pràctica inexistència de torrefacte a la barreja del molt. 

Perfum suau i un pèl d'aspror abans de posar-hi el sucre, per la qual cosa tot just n'hi poso un pensament.

I, a més, el sucre no és genèric de la marca de cafè. No. El sucre és amb nom propi.

Can Xinxoleta queda arxivat.

L’excursió va anar molt bé.

N’estic satisfet.

Si.

La colla de veterans va fer una descoberta, “osti tu, em deia en Josep, i tant a prop com som d’una zona tant urbanitzada!”.

En més d’una estona vaig pensar que potser és més valuós redescobrir que no pas descobrir. Perquè, si es redescobreix, és que no s’havia copsat prou la descoberta anterior. I en “refer” la descoberta tal vegada aquesta es consolidi, es mostri, s’interioritzi amb plenitud.

De fet, els ulls d’un temps no son els d’ara, com no son els d’ara aquells pins, aquell cirerer d’arboç.

I com es podria conformar un present que no estigués prenyat de passat?

…en fi, coses d’aquelles que els camins ens posen al cap…

Entremig de setmana sembla que el bosc estigui més relaxat, que no hagi d’estar a la defensiva d’agressions i es pugui mostrar amb naturalitat, embolcallant-nos com si talment fóssim una part seva.

“No ens hem trobat a ningú, a ningú…” reblava en Josep. 

I ja és tant així que la natura es pugui mostrar amb naturalitat que, fins i tot, ens va oferir una florida de rovellons a peu de camí. Un present per als veterans? Gràcies bosc!

I magnífiques i madures cireres de pastor.

Onze segles, pel cap baix, que aquelles arenisques tallades bloc a bloc van conformar Santa Maria, l’espai comú on s’exterioritzaven les oracions d’incomptables generacions. I on, una vegada a l’any, s’hi exterioritzen encara.

Tal vegada “només” set segles d’una creu de pedra que t’anuncia que hi arribes, que t’acostes a les fortificacions, avui enrunades, que palesaven el poder d’aquells comtes de Cervelló. 

I el meu –nostre d’aleshores- Sentinella, al racó de camí, gairebé a les envistes de Can Riera. El Sentinella és a mig quilòmetre, a tot estirar, del coll de Can Riera.

Can Riera havia de ser una pairalia ben important, tanmateix…

Si, l’excursió va anar molt bé.

Un altre dia, si Déu vol,  tornaré a portar aquesta colla a qualsevol altre d’aquells espais d’un temps que va ser meu. Com, encara, ho és el d’ara per a ells i per a mi.

Sentinella

És en una raconada del camí. 

Just a la raconada.

De manera que en voltar el camí l’hi has de donar l’esquena per força.

El camí  entre pins airosos, de bona capçada, alzines i un sotabosc ric, fa olor de bolets.

Fa olor de tardor.

Em sembla percebre, a més, una tènue olor de joventut. 

I val a dir que no me’n recordava que fos en aquest camí el sentinella. 

I només nosaltres, que jo sàpiga, li dèiem aleshores el sentinella.

No t’has de prendre malament el meu oblit, no és cap desconsideració, Sentinella. 

Que tu romans i nosaltres, tots, només passem. 

Com les fulles seques que ara el ventijol fa passar davant teu o diposita als teus peus.

Deixa’m que et digui, perquè tant tu com jo en fem part,  aquella dita alemanya, més que dita, poema:

“A la pedra Déu hi dorm,

 a la planta hi respira,

 somnia a l’animal,

 i a l’home, es desperta.”

Un dijous, si Ell vol, el Sentinella veurà arribar una colla, potser en aquell moment amb brogit de moderada xerrameca que, segur, no farà nosa als ocells.

Si. M’aturaré al seu davant i provocaré que la colla faci el mateix. 

I m’hi jugo un peix que un parell, com a mínim, posaran les mans a la seva gravada i aspra pell d’arenisca i alçaran el cap per a pujar un metre si més no, mentre d’altres, segur, recordaran a un que no té els turmells per a gaires alegries i, a  l’altre, allò que ell mateix diu de no sé què de la merda del braç dret.

Serà el moment en què gairebé tots se n'adonaran que el sentinella els vigila.

Sortiran les màquines de retratar.

I jo els diré: mireu-lo fit a fit, podeu aguantar-li la mirada al sentinella?

Som-hi!

A les 0,00 hores d’avui ha començat la campanya electoral per a les eleccions al Parlament de Catalunya del proper dia 28.

És la primera vegada en els sis anys d’existència d’aquest bloc, que parlaré de política referint-me a un partit. De política partidària doncs. 

En els meus “soliloquis” i més aviat centrant-me en els aspectes de pensament i socials, he expressat el meu tarannà.

Aquesta vegada però, ens la juguem massa. I no estic disposat a mantenir un silenci que, ni que sigui per un moment, pugui ser interpretat com a dubtós o tebi respecte de quin camí, dels que podem triar, convé al nostre País, en la meva opinió.

Ser excursionista i, a més, ser un Xiruquero-kumbaià, és ja una declaració de principis. Que he explicat abastament i amb molt de gust. 

Això m’estalvia qualsevol discurs llarg.

Molt poca gent –i jo NO en faig part- sembla estar del tot d’acord amb un partit en concret. Sempre hi ha discrepàncies en temes diversos, però també és clar que, en conjunt, s’està més d’acord amb uns que amb d’altres, que es participa més del tarannà, de l’ideari –i sobretot de la praxi-  d’una determinada formació.

Aquesta és la part positiva que fa que es triï un camí o altre.

Però també hi ha la negativa, aquella situació, com la de fins ara, (n’estic tip!!) que és justament la demostració del que no hauria de ser: la situació a la que ens han  dut els dos tripartits. I el risc, no menystenible, de que es pugui repetir per tercera vegada l’invent, o fins i tot,  un “pacte a la basca”.

Si ens en sortim en els resultats de la votació, la feina no serà gens fàcil. Amb això ja hi podem comptar. Les dificultats seran enormes, tant com ho son les magnituds de les deficiències que coneixem, com –i això és el pitjor- les que no coneixem. I això farà defallir més d’un, acostumats com estem a sentir a dir que tot son flors i violes i sinó, subvencions.

Que els companys s’hagin entossudit a prendre un camí que d’altres ja vèiem que no va enlloc és fotut, però ja estem acostumats a refer el camí, hem après a rectificar marrades, a fer un sobreesforç per a tirar endavant. 

Evidentment, amb uns altres caps de colla. I d’experiència contrastada. Fora invents!

No s’hi val a badar. No ens refiem d’enquestes. Tornem-nos a mirar el mapa, remirem-lo amb atenció, que encara no som al bon camí.

“Esforça't en el teu quefer

com si cada detall que pensis,

de cada paraula que diguis,

de cada peça que posis,

de cada cop de martell que donis,

en depengués la salvació de la humanitat,

perquè en depèn, creu-ho".

(Joan Maragall)

Ajudaré que Catalunya recuperi l’autoestima !

Si volem, això serà possible:

Majestat i article.

Ja fa una colla d’anys, molts, que en una anada a Beget vam comprar una reproducció en fusta de la Majestat.

És una bonica reproducció d’una mida semblant als "sancristos" que abans es tenien a les cases i que nosaltres tenim en lloc adequat. M’estimo aquesta imatge.

La darrera vegada que vam ser a Beget, poble d’on prové una branca d’avantpassats de la meva dona, potser fa uns tres anys,  vam veure que ja no en venien de “majestats” i, en canvi, hi havia tota mena de cosetes de record d’aquestes estandaritzades que es poden trobar ara a qualsevol lloc turístic.

M’ha vingut al cap el record d’aquell dia que la vam comprar, per causa d’un magnífic article –com tots els seus- del veterà periodista gironí Emili Casademont, el bloc del qual tinc enllaçat. Crec que val la pena llegir-lo.

Sant Pau de la Roquerola

Son paratges de gran solitud. Sortir de la carretera i endinsar-se per qualsevol camí o corriol, és entrar en el món de sons naturals. Sons. Soroll cap. A tot estirar, si no hi som gaire lluny, la remor d’un cotxe a la carretera.

Lluny de la carretera però, un hom mateix i la natura. Més ben dit: un hom a la natura.

I encara que pugui semblar paradoxal –no hauria de semblar-ho-, paratges de gran humanitat que mostren, harmoniosament, l’esforç de les generacions per fer-se’n la vida d’aquestes terres.

Per uns moments em venen al cap les curtes, però intenses pinzellades que en Lluís ens ha ofert al seu bloc, Muntanyes d’una vida, i que fineix amb un retorn a la imatge del principi, magnífica onomatopeia gràfica d’un silenci que es retroalimenta justificant en ell mateix, més que la seva existència, que no cal, el seu ser permanent.  

Les muntanyes del seu silenci no son les d’aquests paratges, però aquestes muntanyes sí que son les del seu silenci. Del mateix silenci.

Aquestes son planes altes, solcades per barrancades que la persistent tossuderia de les aigües ha anat aprofundint. Un petit tossal, un morret, una punta –com es diu per aquí- son l’únic obstacle que pots trobar-te al camí, de tant en tant, que t’impedeixi de dir que, per damunt de l’alçada dels propis ulls, només el cel.

I és que aquest tros de país t’ofereix més cel: te’l dona tot, no te l’amaga. Te’l dona, generós, fins que l’esguard, las o atemorit de l’immensitat del blaus o grisos, aparentment buit, reposa a les ondulacions feréstegues i minses d’un verds generosos a voltes, escadussers d’altres, o renaixents del vell incendi, també.

 Volem anar a Sant Pau. Caminem una estona per la plana, bosc de pi i matoll, camp d’ametllers i oliverar, per dessota el Cap d’en Duràn i el Morret de la Presó. A baix, el barranc que ens ha de portar a Sant Pau. 

Però de tornada serà la pujada. Jo bufaré, vet aquí, però cap més problema, que no és exagerat el desnivell. Però la pujada és prohibida a la meva Cuqueta (la meva dona), de manera que desfarem el camí.

Una bona passejada. No cal demanar més.

“Naturalment”, no hem trobat a ningú.

Però, i si tornéssim a la Pobla de Massaluca i provéssim d’arribar-hi amb cotxe a Sant Pau, pels Freginals i el Mas de Bernat?

El camí, més aviat pista, és molt bona per al cotxe. I fora molt còmoda a peu. Perfecte. I aprenem que està senyalitzada per a fer amb bicicleta, tant per anar fins a Berrús com per desviar-se cap a Vilalba dels Arcs.

La pista, pregona, resseguint  les barrancades, acomboia la lentitud gairebé extrema que imposo al cotxe: cal veure, talment com si anéssim a peu.

És gran la bellesa de l’espai que acull la troglodítica ermita de Sant Pau de la Roquerola. En un sol cos, dos espais: la modesta ermita i la casa de l’ermità, que prou ens acolliria, aquesta darrera, si fóssim  en aquells temps en què érem capaços de dormir per terra, a qualsevol lloc. Sens dubte ho faríem a la cambra on hi ha el fumeral, que les nits ja son fredes.

En lloc tant bonic, el temps, traïdor, ens ha passat més de pressa del compte. Cal tornar. Volem dinar a Cal Porredón, a La Pobla.

Deia suara, “una bona passejada. No cal demanar més”. Cert, i, ans al contrari, donar gràcies per poder-la fer.