La nostra obligació és que no passi.

Les escoles de negocis fan molt bé d’estudiar els darrers anys del Barça. 

Estudiar la feina ben feta, de qui sigui,  i aprendre’n els trets fonamentals, les virtuts, els encerts i com s’han gestionat els errors, és imprescindible per a aquelles persones que, una vegada vistos els toros de la barrera, hauràn de saltar a les arenes i constataràn que, si la lluita diària no fos una plaça de braus, és una selva. O s’assembla molt a totes dues coses.

Voldria pensar, però no em consta,  que aquest mateix estudi es faci - de manera organitzada i sistemàtica-  en els cursos de formació de persones aturades. No dubto que algún ensenyant –espero que així sigui- de motu propio utilitzi aspectes rellevants del procés de construcció, en aquest cas d’un equip, d’un col·lectiu humà, capaç d’encarar els reptes més difícils.

S’està demostrant que no n’estem aprenent encara d’aquests darrers anys de canvi d’era, econòmica i social. Reblo que dic “canvi d’era” i no “crisi” perquè, tot i que etimològicament crisi significa canvi, actualment se li dona un sentit de transitorietat impropi, talment com si es tractés d’una de les típiques crisis cícliques de creixement.

Que encara hi ha molta gent que creu –o vol creure- que “quan això s’acabi” tot tornarà a ser com abans. N’acabem de tenir un exemple ben clar: diputats i prohoms socialistes en contra del pacte del seu propi partit amb els “populars” per a fixar, constitucionalment, un límit a l’endeutament.

Que no hem generat prou riquesa per a finançar totalment l’actual estat de benestar, que determinada part del dit estat de benestar no ens l’hem guanyada, si no que l’hem tinguda simplement fent ús d’un endeutament que havia de ser “etern” –el venciment d’un deute s’havia de finançar emetent més deute- és evident. S’ha evidenciat prou, per bé que encara hi hagi qui, –com aquests diputats i prohoms socialistes- vulguin fer veure, o el que fora pitjor, ignorin, que no es pot viure en una realitat ja inexistent. 

I curiosament, no es tracta de dir simplement “no es pot estirar el braç més que la màniga”, si no simplement, “es podrà estirar més el braç que la màniga fins aquí”. I això ho troben malament.

Referit a determinades actituts irracionals, al tot s’hi val, fins l’agressió, el senyor Pep Guardiola va opinar, prou seriosament, que si se seguia per segons quins camins “un dia prendrem mal”.

Ahir, a la roda de premsa després del partit, va dir “Un equip triga molt a fer-se i un instant a caure. La meva obligació és que no passi.”

Seguim fent com si fossim “els reis del mambo”, actuant de nou rics quan fa quaranta anys tots érem pobres, i certament, un dia prendrem mal.

Fa anys, quan els meus pares, assalariats, parlaven de “la seva fàbrica”, tothom ho trobava normal. 

Quan en ocasions, jo, assalariat, he parlat “del meu banc”, molts se n’han enfotut.

“Un equip triga molt a fer-se i un instant a caure. La meva obligació és que no passi.”

Canviem la paraula “equip” per empresa, per societat, per país. La nostra obligació és que no passi.

M'agrada el so de les campanes

Les sentia d'infant, que vivíem molt a prop de l'església.

I em coneixia tots els tocs. Fins i tot el toc "de rebato", que afortunadament no era freqüent, i que cridava a emergència, tal vegada que el riu havia sortit de mare, o que començava a cremar algun incendi, potser al bosc?.

Aleshores els homes anaven de pressa a trobar-se davant la Casa de la Vila. Recordo la insistència del "rebato" de 1962, que no parava, quan van haver-hi les terribles inundacions.

La majoria de tocs se sentien amb normalitat, fins i tot les campanades a morts eren sentides bé que amb resignació, amb una certa normalitat.

Però hi havia dos tocs que tant a casa com al veïnat esveraven els grans: les campanades a morts d'un albat i el "rebato".

I sempre, donant-nos l'hora. Els quarts i les hores. El trànsit del temps.

A Barcelona som a mig camí de dues parròquies. Però no sento les campanes. Han emmudit.

I a la Terra Alta torno a sentir les campanes. A la nit callen, per a no interferir el somni dels veïns. Em repenjo  a la barana del balcó, ara que aviat seran les vuit, per a sentir el primer toc del dia.

Trobo que n'és de bonic el so del bronze.

Excursions de capvespre

A mitja tarda entra el Garbí. Una benedicció.

Surts al carrer i una sensació de frescor humida a la cara et diu que l'implacable calor del dia es batrà aviat en retirada.

El sol és encara molt fort i cal posar-se a l'ombra, l'obra radical, precisa, que es dibuixa en els països de baixa humitat, que mostra els volums de les coses amb tota claredat, que mostra els volums dels pins gairebé com per a facilitar-ne la pintura.

Si a primera hora de la tarda has baixat a la plaça, els carrers que hi menen, i la mateixa plaça, son deserts i silenciosos i si has tingut la gosadia d'agafar el cotxe i sortir del poble, tot resta igualment silenciós: tot moviment, tot petit esforç, augmenta la sensació de calor. Ni humans ni animals ens belluguem de casa. 

El Garbí és puntual. Qualsevol peça de roba  estesa al balcó porta la bona nova. Aviat es veurà com el vent estén un llençol de boires damunt Els Ports i com, cap a la serra de Cavalls, l'horitzó perdrà la seva claredat en favor d'un lleuger enterboliment.

S'acosta l'hora. Abans que res una ampolla d'aigua a la motxilla. I la màquina de retratar, el bastó, l'imprescindible barret, les ulleres de sol, el plànol. Ah si, i el "gps" per a senyalar el punt precís d'allò -no sé què encara- que m'interessarà, que em cridarà l'atenció.

Barranc sota el Mas de Riello

Començarem a caminar quan seran les set. El sol ja anirà a la baixa i el garbí, una mica més fort, farà l'estada pel terme més agradosa, cada vegada més, fins que la fosca es vagi imposant i faci que, aleshores, ens sàpiga greu acabar la sortida. Seran les nou, potser quarts de deu.

Bassa de les Torres

Sortir el matí ben d'hora?. Si, podria ser. Però hauria de ser molt d'hora. I un dels plaers que reserva aquest temps de calor és treure les cadires al carrer i fer petar la xerrada amb els veïns. Fins les dotze. O quarts d'una. A la nit, la temperatura baixarà fins als 20 o 22 graus, deu o dotze graus menys que en ple dia. I la dormida podrà ser profunda, reparadora. En pocs llocs com aquí he pogut dormir tant bé.

Acabar l'excursió, sopar i fer petar la xerradeta amb els veïns. Llevar-se sense presses. Adaptar-se al país i al temps que toca: vet aquí el que cal fer.

Postal

Salve amics. Des d’una de les serres més belles i poc conegudes d’aquest país nostre.

Mediterrània i cel es van maridar un dia per a donar un blau de paradís.

La roca va créixer dels seus peus per a fer d’airós altar als estatges dels anacoretes, després ermites, entre les quals aquesta de Sant Simeó.

Tant va brollar el benefici de l’aigua per tota la serra, que el blau de paradís s’enamorà de la terra i la cobrí de verd. I de color de fruit madur.

I per poc transitada, potser per això, la seva bellesa no té màcula.

Us n'he fet aquesta postal.

De Riu

Tinc viva aquella imatge del Llobregat quan baixava ple, des de la seva riba esquerra, on és el meu poble d’orígen: a l’esquerra, senyorívol i bell, el pont de les quinze arcades, altrament dit el Pont de Carles III; a la riba del davant, la gran filera de plàtans, recta, de la carretera, que dels Quatre Camins arribava a Pallejà, una carretera que, aleshores, podia ser un deliciós passeig d’estiu, ombrívol i verd; a la dreta, cap al nord, la imatge retallada de Montserrat, en un segon terme, més esvaït i blavós per la llunyania.

Davant del ulls, mullant els peus, el riu baixant cabalós, amb petits i perillosos remolins en algún cantó, al mig “fent miralls”, com dèiem la canalla, segons fos l’hora del dia i la posició del sol. 

Em semblava molt ample i el pas de les aigües envoltat d’un cert misteri que les portava sempre avall, avall, cap a aquell mar que, un dia que jo tenia vuit anys, per la setmana de vacances dels pares, vaig veure per primera vegada.

El mar era un riu immens, tant, que no es veia l’altra riba, ni es podia saber si hi havia poble a l’altre cantó. I feia onades, unes onades molt divertides –malgrat els avisos de prudència del pares- i tenia molts colors, més que el riu. El mar, una cosa meravellosa, que no es podia explicar, però amb un gust terrible quan entrava l’aigua a la boca.

El patró ja és dalt. La noia que ens farà de guia retira les gúmenes, fa un saltet per a pujar i les enrotlla al terra de coberta. 

El llagut “Benifallet” fa roncar fort els motors i posa proa riu amunt. L’Ebre em reclama l’atenció. I s’esvaeixen els records.

El retrobarem

Catalunya, un país sense recursos naturals, petit i relativament poc poblat.

Però treballador, orgullós de la feina ben feta, estalviador i arriscat per a endegar projectes de millora. Ambiciós.

Fins que cants de sirena l’estaborneixen amb discursos de riquesa sense esforç, de drets sense deures.

Vull creure que un dia els catalans retrobarem el nostre camí. De fet, l'hem deixat, però no l'hem perdut.

A Benifallet, 4 d’agost de 2011.

Lo Jorn Nou

És un espai que queda darrera i al costa de l’església, a prop d’on sembla que hi havia hagut una de les portes de la vila closa.

Queda una mica enlairat damunt el torrent de la Vallmajor, oferint un esguard d’ampla i llarga llunyania.

Orientat a llevant. Vet aquí el perquè del nom.

És lo Jorn Nou. Dit ràpidament Jornou.

Per allí arriba el nou dia a la vila de Batea.

M’agrada aturar-m’hi una estoneta en les meves freqüents petites passejades al voltant de casa, pel carrerons que, ells i cases, ocupen el lloc que fou del castell des de temps molt i molt reculats, del que tant sols en resten carreus aprofitats com a basaments murals de les cases

De cara a llevant, al Jorn Nou, l’esguard és reclamat per una mena de camí de pedres a l’altra cantó del torrent, camí tosc, ample i estrany, que sembla enfilar la direcció de Vilalba dels Arcs. Fa uns pocs anys es va poder determinar i documentar que és part d’una via romana. Prou que des del Jorn Nou havien de veure bé els que per allí arribessin.

Al costat del camí hi han fet un circuit de moto-cros, de manera que l’espai, entre el pedregar de la via romana i els terrals remenats del moto-cros, té un no-se-què d’espai erm, desordenat, anharmònic, que l’immediat bosc de pins carrasquers s’encarrega d’embellir, d’endolcir: vet aquí que és com un quadre de pintura poc afavorida però emmarcada per un bell marc, i sense pas-par-tout.

Al Jorn Nou, en caure la nit, a la llunyania es veuen com comencen a picar l’ullet els llums de posició dels molins de vent generadors d’electricitat, del terme de Vilalba.

I em plau, ves quina cosa, assaborir sense pressa el nom del lloc, tot dient-lo amb la cadència dels tocs de campana del damunt mateix…Jorn (dong!…) Nou (dong!…)

El dia hi neix. Al·leluia.