Al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes

Vam tornar d'una excursió, dimecres passat,  la meva dona i jo, amb una sensació de benestar, de calma, de serenitat, d'alegria. Això de descriure sensacions i sentiments sempre és de mal fer, si més no per a mi. Ve a ser com ara allò que es preguntava el pensador oriental: "com descriure l'olor d'una flor?".

L'excursió va ser de tres dies, dues nits, al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes . Aquella és la pàgina web i aquest el bloc.
Des d'allí vam fer la sortida que he anotat al llibre de motxilla i publicat a l'entrada anterior, de l'estació de Vilanova de la Sal.

Camí d'Àger hi havíem passat més d'una vegada per davant. Però aquesta vegada el monestir n'era la destinació.

(Perdó per posar-me al davant, 

però no tinc una fotografia millor)

Convergeix en aquell espai la bellesa del lloc i de l'entorn. Tot ben arranjat, amb el bon gust de la senzillesa, la presència agredolça de la història en cada racó, la relativització del temps de la que ens parlen els vells arbres i les velles pedres, la invitació permanent a la introspecció i, alhora, la comunió amb el tot-plegat d'un lloc que de terra i homes en fa pura harmonia.

L'hostatgeria és un bon hotel inserit al monestir. Còmode. Amb una molt bona atenció personal.

Un detall: a la cambra no hi ha televisió, per tant no hi ha risc de fer o rebre soroll, però, en canvi, hi teniu connexió wifi inclosa en el preu de l'estada. I qui vulgui pot anar a veure la televisió a la sala d'esbarjo habilitada a l'antic menjador dels monjos.

El claustre sempre accessible als estadants. Des d'on s'accedeix, la porta sempre oberta, a l'església. A l'altre cantó del claustre hi ha el restaurant. Tot em va donar una grata sensació d'acolliment.
El monestir és dels Germans Maristes i hi viu una comunitat, que lògicament té els seus espais privatius, però en cap moment vaig tenir la sensació que ens posàvem en casa d'altri, ans al contrari, que de la manera més natural del món compartíem uns espais.

Parlaré també, més endavant d'algunes passejades pels bonics camins i corriols de les muntanyes que envolten el monestir.

Tant de bo que el turisme massiu mai faci perdre els grans valors que he apreciat del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes.


Aquesta estada ha inspirat un bell poema a la meva dona.

Nosaltres, si Déu vol, hi tornarem. 

L'estació

Em vé de gust recordar aquell lloc. Hi vam ser-hi fa pocs dies.

Un racó de món.

Digne, net. Bell. 

On la solitud es complau del breu pas del tren, només sis vegades al dia.

És l’estació del tren de Vilanova de la Sal. Del tren Lleida - La pobla de Segur.

De Vilanova de la Sal, a la Noguera, surt una petita carretera que va fins a l’estació del tren. Del poble fins a les salines que van donar el nom actual a Vilanova està asfaltada. Més endavant, cap a l’estació, l’única cosa que recorda una carretera, com avui ho entenem, son els pilons que marquen el quilòmetre.

Una carretera era el camí per on passaven els carros. En aquest sentit ho és. Però només en aquest sentit.  Tal vegada va estar empedrada un temps, la qual cosa m’ho fa pensar la quantitat de petites pedres que hi ha, que probablement hagin quedat soltes, en el desús, per les inclemències del temps. Anys i anys.

Després d’haver-hi estat m'he volgut mirar el mapa de l’ICC i, curiosament, encara marca carretera de Vilanova de la Sal a la seva estació. És la LV-9045. Té un recorregut de 7 quilòmetres, que vam fer amb el cotxe. Però, si algú pateix d’anar amb cotxe per segons a on, que no hi vagi. De fet, crec, no hauria d’estar senyalitzada com a carretera, si no com a pista, anomenada, per exemple, “antiga carretera”.

Sabent que per allà no trobaràs a ningú, que no has d’estar pendent del retrovisor, feia anar el cotxe  a la mínima velocitat possible. I ens aturàvem quan volíem.

De fet, “caminàvem” amb les rodes. No amb les cames. Una manera de caminar que, indubtablement, cada vegada emprem amb més freqüència.

El paisatge és bonic. Hom s’hi pot sentir abraçat mentre davalla poc a poc cap a l’estació, a tocar d’un dels braços del pantà de Camarasa. Cap al final, un bosc espès ha aprofitat l’obaga per a créixer esponerós, acollidor en aquest bon temps.

L’estació roman allí, a l’espera que qui aparegui a l’andana sigui un passatger. No tant sols uns excursionistes encuriosits com nosaltres. A l’espera del passatger, no impossible, però altament improbable.

Algú que vulgui anar a Vilanova de la Sal baixarà a aquesta estació, i serà recollit per un conegut o parent que hi baixi per aquella carretera?

Algú anirà a cercar el tren a aquesta estació?

Recordo quan la Generalitat es va fer càrrec d’aquesta línia Lleida - La Pobla de Segur, que Renfe anava a tancar per manca de rendibilitat. Una magnífica decisió, que vaig aplaudir. Una decisió pròpia de qui estima el país i que entén prou bé que la seva vertebració ha d’anar més enllà de la possible rendibilitat d’una via de comunicació. Més si és un ferrocarril.

La línia, és en mans de Ferrocarrils de la Generalitat, de tres trens al dia de pujada fins a La pobla i tres més de baixada fins a l’estació Lleida-Pirineus.

I l’estació de Vilanova ha estat pintada i arranjada, amb els rètols renovats. Les vies netes, els ralls lluents que evidencien el pas dels trens. Les portes, evidentment, tancades.

Tot plegat per a donar la suficient dignitat a una estació de tren. Cal avisar al conductor del tren si s’hi vol baixar. I suposo que es deu haver de fer senyals des de l’andana si es vol que el tren s’aturi per a pujar-hi.

Repeteixo: és una estació digne.

Qui sap si un dia aquesta estació tindrà més moviment?

És un lloc on repenjar una cadira a la paret de l’estació i guaitar les vies, i el braç de pantà proper, i deixar que el temps s’escoli en la serenor i bellesa del lloc. 

Si vols tornar a Girona...

...besa el cul de la lleona.

Doncs resulta que sí, que des que vaig veure turistes alçant els braços a Montserrat, m’ha picat el cuquet de la curiositat.

Refot quins espectacles els dels “guiris”.

I sí, és cert,  mig món se’n fot de l’altre mig.

Aquí en parlen prou de la lleona.

Asseguts a la placeta de sota Sant Feliu, vam veure arribar a un grup, convenientment guiat, i un home es va posar a donar explicacions. El temps de treure la màquina ja havia acabat i només vaig poder “flimar” això:

Ara, ja s’ho han pensat bé a l’Ajuntament de Girona?

Si un turista, i n’hi ha que no son pas de la primera volada, se’ls fot de cap amb aquests graons tant alts i els denuncia, feina per als serveis jurídics.

Arbre (3)

Quina gran alegria m’has donat, arbre!

Ets viu!

Prop de nou mesos ha que vas arribar a casa. I vuit mesos que et vaig portar aquí, amb l’esperança que el lloc que et triava et permetés de tirar endavant. 

Ara tens el teu lloc definitiu. I sembla que t’hi estàs prou bé.

Has perdut fulles, t’has defensat, et defenses de la calor.

Tal com et veig, la tardor i l’hivern faran que et vesteixis com a tu t’agrada.

I et refermis.

I creixis una mica més.

Quan pujàvem amb el cotxe per la carretera no les tenia totes. Sort que la carretera, que  sembla talment  el camí dels matxos per a pujar a Bellmunt, obliga a fer la pujada poc a poc i així m'en podia adonar que el bosc estava ufanós. I doncs, que també tu hi podies estar.

Ningú diria ara que t’hi vaig portar. Formes part del tot d’aquest petit entorn. Ets bosc.

Ets bosc de Bellmunt.

A la gran llosa que fa de mirador a l’aparcament m’hi vaig aturar un minut per a respirar fons i passejar neguitós la vista damunt la plana, abans de comprovar que, efectivament, te n’havies sortit. Deixam-ho dir: ens n’havíem sortit.

Al santuari ens vam creuar amb alguns caminadors. 

I ens hi vam quedar a dinar.

Tant bonica la petita imatge de la Mare de Déu de Bellmunt.

Tant calm el recer del temple, portes obertes de bat a bat, com la mare les té obertes sempre per als seus fills.

Va passar, tornarà, el temps de les alades. També pugem al seu turó del davant.

D’allí el santuari sembla, potser més que d’enlloc, l’ermita al cel suspesa.

Tornaré a veure’t l’any vinent, arbre. Però no et dic quan, que t’havia promès venir a la primavera i en canvi he vingut a l’estiu.

L’any que ve, segur. Si Déu vol. 

No va el negoci?

Girona, 6 de setembre de 2011

Diades de la Diada

Des d’aquella Diada del 1976…(refot, fa més de trenta anys d’allò!), la mestressa i jo hem fet tot tipus de diades, des de les d’anar a passejar, afegir-nos a alguna manifestació, simplement aprofitar la festa per a anar-nos-en fora amb la quitxalla, passejar el vespre pel Fossar de les Moreres i un etcètera molt llarg.

A la del 76 encara ens feia basarda anar-hi amb la nena, de manera que ella es va quedar amb la nena i vaig anar-hi jo. Després vaig veure pares amb criatures i en parlar amb un que diua el seu petit a coll com Sant Cristòfol, em va dir “estic tranquil, els grisos no apereixeràn, que diuen que som mig milió o més, però tampoc bado, sap?”.

Després, llevat de l’any del cop d’estat de Tejero i companyia i potser el següent, cada vegada més, la Diada ha estat la festa reivindicativa que ha de ser.

Ens podem esplaiar. I després les urnes, que han dit el que han dit, a l’octubre diràn el que diràn.

De manera que avui l’he celebrada com m’ha demanat el cos: quedar-me a l’acte del matí al barri de casa, sentint la pública lectura del manifest de l’Òmnium i d’un parell de poemes, afegint-me a  l’ofrena floral del meu centre excursionista al monument en memòria del setge de 1714, com altres entitats han fet,  cantant “Els Segadors”, ballant sardanes i veient com s’enfilàven els castellers. 

Per cert, que el barcelonins conèixen bé on és el monument al Conseller en Cap Casanovas i el Fossar de les Moreres. Però no tants saben que al Poble Sec hi ha la Plaça del Setge de 1714, amb un monument –no massa afortunat pel meu gust- que fa memòria dels lluitadors d’aquella batalla i de la població barcelonina que tant la va patir.

Anant com van les coses, la meva celebració de la Diada m’ha estat ben satisfactòria. 

M’he posat les espardenyes de dansaire, com les que tenia quan de jovenent formava part de la colla, el “Pomell de Joventut”, que tant i tant bé havíem arribat a ballar (sempre ens discutíem el primer lloc als concursos amb la colla infantil també de “Les Violetes del Bosc”, i de tant en tant amb la “Mirant al Cel”).

No m’he posat la barretina i la faixa per aquest cony de xafogor que fa. Però l’any que vé ja en parlarem. Mira, m’han fet enveja els castellers amb les seves faixes.

Vistes les alternatives que ens ofereix la modernitat progre, em plau i plaurà d’allò més que, a més de ser un Xiruquero-kumbaià, pugui ser reconegut amb tota claredat com el que ells menystenen: un bon barretinaire.

Ep, ara fent punteig a peu pla, però fent l’aire quan toca. Voleu ballar?

La sargantana

Doncs sí. Petits grans moments.

Habemus porxos a Sant Miquel!

Als porxos de Sant Miquel la meva dona i jo, de joves, hi havíem fet bivac.

I abans, amb els companys també. Moltes vegades.

Eren molt acollidors i ens protegien de la humitat de la nit.

Altres vegades havíem dormit en alguna balma.

Però dormir a Sant Miquel, i estar-me allí abans d'anar a dormir, m'agradava especialment.

Un dia, ja fa molts anys, els porxos van desaparèixer i van quedar només les columnes que els aguantaven. D'això no sabria dir els anys que fa i suposo que els van enderrocar perquè devien estar malament, no fos cas que algú prengués mal. Però sempre que hi tornava em feia una trista sensació d'abandonament.

L'altra dia però, que després d'anar al monestir hi vam pujar,  ep!! Torna a haver-hi porxos!!

Òndia quina alegria!

I quins porxos tant bonics, amb embigats de fusta. Es veuen nous de trinca. De fet, no crec que arribi a l'any el temps transcorregut des de la nostra darrera visita i no estaven fets.

Mireu, mireu "el meu quarto":

Quin goig que fan els porxos!

Es mereixen un altre bivac. Llàstima que les nostres ossades no estiguin ja per a aquestes alegries. 

És un ritus?

La posició és just a l'interior del cercle petit dels dos cercles concèntrics.
Alcen els braços amunt, cada u -més aviat cadascuna- segons les seves possibilitats.
La majoria alcen el cap amunt.
Algunes es descalcen per a fer-ho.
De vegades de cara a la basílica, altres d'esquena, alguna primer de cara i després d'esquena. Per alguna altra sembla que no tingui res a veure la situació de la basílica.
Son uns breus instants en aquesta posició.
Els altres esperen en una petita cua a l'exterior del cercle gran.


Primer em pensava que feien allò de retratar-se jugant amb la perspectiva, com aquells que es posen de manera que sembla que aguantin la torre de Pisa, per exemple. Però la meva dona em fa adonar de l'error.


Aquest blogaire en va parlar l'any passat. Coincideixo en una afirmació que fa: tots els que ho feien eren estrangers.